J. Bosco Faner i Bagur26/10/12 0:00
TW
0

Quino, caricaturista argentí autor de Mafalda, desil·lusionat amb el rumb que pren el món quant a valors i educació, expressa el seu sentiment dibuixant un cotxe que substitueix els peus; un ordinador que ocupa el lloc del nostre cervell; un mòbil que possibilita el contacte humà; serials televisius sexistes que construeixen la cultura actual; poals de fems vessant ideals, moral i honestedat, que són material en desús; un mirall amb la nostra imatge que mostra el pròxim a qui estimar; un grapat d'euros que indica el déu a qui servir, etc.

Per a descobrir l'origen del moment present expressat tan gràficament per Quino, crec que el maig del 68 és una data mítica que ajudà a canviar moltes idees. A París, a Berkeley (University), a Bolònia es manifestaven els joves desitjant que les universitats i les escoles canviessin no pocs dels seus models, per exemple, fossin mixtes. I així s'inicià una innovació de gran escala amb l'esverament de no pocs. El que començava era alguna cosa profunda perquè els joves d'aquell temps estaven pastats amb no poca cultura i lectura. Havien llegit Marx, Freud, Herbert Marcuse (per a ell el desig ha de suplantar les veritats objectives), i poaven conceptes d'aquests diversos pensadors per a expressar el desig d'alliberar-se d'un món que acabava de viure guerres absurdes provocades pels dictadors de torn que perderen la seva autoritat a causa del seu autoritarisme nefast.

Avui, després d'anys d'aquella data, d'aquella època, molts coincidim quan afirmam que aquella fou una revolta emocional més que conceptual. La imaginació havia de regir la política. Es posà en qüestió la llei, la imatge del sentit mateix de la paraula "pare", la importància de l'autoritat en el món de l'educació. La societat tornà narcisista.

Menysprear els seus punts de referència refusant la tradició heretada. Tot partia d'un mateix. I així, pas a pas, començà a treure el cap el moment actual que no pocs apunten com "època mediocre", "època del buit", època sense punts de referència.

Avui vivim una educació centrada sobretot en una relació afectiva i no exigent. No ens resulta tan important "transmetre valors" com que tot vagi bé en la relació. No pocs pares i educadors han deixat de ser "pares" (transmissors del seny acumulat) i han decidit senzillament no crear problemes, viure una relació afectiva, ser amics.

Sembla que estem avergonyits de posar sobre la taula la saviesa apresa: saviesa social, familiar, cultural, moral, religiosa, ... El que importa és innovà seguint els nostres desitjos. I així, buits i desinteressats de veritats objectives, no ens sortim, seguim vivint entre conflictes. Ens és suficient adonar-nos de la violència que hi ha entre nosaltres en pràcticament tots els camps.

Front aquesta realitat i el que d'ella aprenem, crec que ens hem d'espavilar tenint ganes de transmetre i de deixar dos legats: arrels i rems. Una societat que educa ha de transmetre arrels, fonaments sòlids i models de referència que donin respostes fermes a moltes qüestions de la vida, no hem de deixar de ser pares. I, a més, hem d'aconseguir els rems, l'autonomia necessària per a transformar el que hem rebut a favor d'una societat més disposada a acollir l'altre, a respectar-lo amb ganes, a aprendre de la seva saviesa, a ser, en definitiva, una societat manco violenta.