Una mala constitució

Espanya es romp. La crisi i la manca de finançament ha estat la gota que ha fet vessar el got, contribuint a que hagin pres força les veus independentistes tant a Catalunya com al País Basc. Però el problema no és nou. Ve de molt enfora, del 1978 quan s'aprovà la Constitució que ens regeix. La carta magna espanyola pot tenir moltes coses positives, però en té també de dolentes. Entre elles, el tema de les nacionalitats, les llengües, les cultures i les identitats. Declarar llengües cooficials només en els territoris que parlen un segon idioma va ser un error que ara es paga. Amb aquella mesura semblava que s'acontentava aquelles comunitats autònomes perquè, després d'anys de repressions i afusellaments pel simple fet de rallar una altra llengua, donava el dret a desenvolupar les seves cultures. Però era una mala solució. Perquè, tret de comptades excepcions, a la resta de l'Estat espanyol mai hi ha hagut consciència de la diversitat lingüística i de la riquesa que això suposa per al país. Que s'apanyin els catalans, bascos i gallecs amb les seves dues llengües, a nosaltres que ens deixin amb la nostra "patria única, grande y libre", semblaven dir des de la resta d'Espanya. I com s'hauria d'haver fet? Plantejant un Estat plurinacional, a tot el territori, que tothom prengués consciència de la diversitat, fomentant el respecte i facilitant l'aprenentatge de totes les llengües espanyoles. Ara s'han afartat, i no m'estranya gens.