Bernat Joan i Marí15/10/12 0:00
TW
0

En el partit Catalunya-Espanya (que, previsiblement, culminarà en la celebració d'un referèndum per determinar democràticament quina relació han de tenir aquestes dues nacions), s'ha produït un gol, en els primers minuts, que la majoria no esperàvem. Es tracta de la idea –cada vegada més estesa entre els mitjans de comunicació internacionals i entre bona part dels euròcrates que campen pels centres de decisió de Brussel·les- que a la Unió Europea li interessa que hi hagi una àrea d'estabilitat, de desenvolupament econòmic i de seriositat pressupostària a la Mediterrània, en qui Europa pugui confiar. Aquesta àrea, per descomptat, no és Espanya, ni Itàlia, ni Grècia. Però, en cas d'independència, podria ser Catalunya. Una bona part dels analistes americans que he tengut ocasió de llegir durant aquestes últimes setmanes, s'expressen en el mateix sentit.
Les persones que només llegeixen premsa espanyola (comptant-hi fins i tot les persones que es nodreixen de la premsa catalana) assisteixen a un partit totalment diferent. Els que llegim habitualment mitjans d'altres països ja ens hem familiaritzat totalment amb afirmacions com la de l'economista Jonathan Tepper: "m'importa un rave la independència, però és imbècil qüestionar-ne la viabilitat". O cada vegada trobam menys estranyes com les afirmacions publicades (que jo hagi comptat) al "New York Times", el "Herald Tribune" i a la CNN en el sentit que la independència de Catalunya podria contribuir a estabilitzar l'euro al sud d'Europa.

La causa catalana està trobant una quantitat extraordinària d'aliats inesperats per tot arreu. Un dia és una declaració del parlament de Westminster, propiciada per un diputat del País de Gal·les, l'endemà és una proposta que el govern suec es pronunciï a favor d'un referèndum, un altre dia serà… qui ho sap, però tot en positiu.

Hem de reconèixer –i, personalment, encara m'ho mir amb ulls meravellats- que han passat coses totalment extraordinàries. Hi hagué una manifestació, l'11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya (fins que Catalunya, en comptes de celebrar la derrota davant les tropes borbòniques, pugui celebrar la independència), una manifestació de més d'un milió i mig de persones que ompliren els carrers de Barcelona. I ni un incident: ni un contenidor cremat, ni una bandera cremada, ni un altercat entre ciutadans, ni una mínima topada amb la policia… Res de res. Deixant de banda que no hi ha manifestacions tan nombroses a Europa, algú en coneix alguna, amb una desena part de la gent que hi hagué a Barcelona, que comenci i acabi sense ni un sol incident? És això possible?
A Europa, i arreu del món, tothom ha detectat ja el que el diari Aaretz, d'Israel, si no vaig equivocat de memòria, qualificava com "l'alegria catalana". Enmig de la crisi econòmica, de les retallades, de les dificultats i penúries que passen moltes famílies, el procés independentista ha obert una grandíssima esperança. Perquè la gran majoria consideren que, amb la independència, l'economia aniria millor i que augmentaria el nivell de vida. Segons el Cercle Català de Negocis, els pressupostos de Catalunya augmentarien un 127%, si podien prescindir de la sagnia espanyola (encara que s'hi continuàs abocant, a través d'Europa, la necessària solidaritat). Per això, la CECOT (patronal catalana de petita i mitjana empresa), descobreix en una enquesta interna que 53% dels seus afiliats estan a favor de la independència. O entre el setanta i el vuitanta per cent de catalans –depenent dels sondejos- consideren que s'ha de fer un referèndum per decidir què ha de ser Catalunya en el futur.

Davant l'amenaça constant procedent de Madrid (que si Catalunya quedaria fora d'Europa, que si Europa no reconeixeria la independència, que si els empresaris catalans es quedarien sense el mercat espanyol, que si es podria usar la força per fer complir la Constitució, que si…), l'alegria catalana: grandioses manifestacions sense ni un sol incident, reivindicació festiva al camp del Barça, sense ni un sol insult, ni un sol crit contra Espanya, ni una sola desconsideració envers els veïns o els adversaris…
Som davant un país que vol construir, i que mostra al món fins a quin punt aquesta voluntat ha generat esperança. A les Balears, fins i tot entre els simpatitzants de la causa, ja estam practicant el nostre esport més habitual: posar-nos la bena abans de patir la ferida. Sense sebre com acabarà tot, ja ens permetem d'imaginar-nos que el procés produirà frustració. I sí que en pot produir, però entre nosaltres, entre els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers que podem quedar, amb una mà davant i l'altra darrere, veient com ens passa pel costat una nau cap a la llibertat i cap al benestar, mentre nosaltres continuam traginant el carro pel pedregar.