Estos días azules y este sol de la infancia

Més de quaranta anys més tard, amb un grup d'amics menorquins residents a Barcelona, vaig assistir, en una població del Maresme, a la inauguració d'una exposició d'en Toni Vidal, segons la meva opinió -i la d'altres- el millor fotògraf que ha tingut mai Menorca. Després de veure'n les fotos exposades i parlar amb amics i coneguts de l'illa assistents a l'acte, vaig sortir a passejar una mica amb la meva dona i la nostra amiga mercadalenca Magdalena Moll. En un carrer gens transitat, vam trobar una atrotinada però preciosa casa. Víctima del pas del temps, semblava deshabitada. Al costat de la porta d'entrada, darrere d'una suggeridora finestra amb reixa, hi vaig intuir la presència d'una invisible i inexistent al·loteta, que no sé què em va fer creure que estava impacient i se sentia sola i avorrida. M'hi vaig adreçar i li vaig començar a dir: "¿A quién esperas,/con estos ojos y estas ojeras,/enjauladita como las fieras,/tras de los hierros de tu ventana?" Na Magdalena i la meva dona, que no coneixien aquests versos, van preguntar-me de qui eren. "De qui voleu que siguin? -vaig contestar jo- D'Antonio Machado!" Tot seguit, davant de l'interès que els havien despertat els versos, em vaig posar a recitar-ne alguns més en què l'escriptor parla de Leonor, la seva joveníssima i prematurament difunta esposa, enterrada al cementiri de Sòria, en una tomba visitada amb devoció pels admiradors del poeta.

Per les entrevistes publicades en 'es Diari', veig que molts dels entrevistats no semblen interessar-se gaire o gens per la poesia. Jo gosaria dir, també, que una bona part d'aquests entrevistats, igual que altres persones, es deuen fer una idea equivocada d'allò que és la bona poesia, i que la deuen considerar com una part de la literatura que podríem qualificar de 'cursi'. Jo crec que una lectura atenta de l'obra d'Antonio Machado els permetria veure les coses de manera diferent. Machado, escriptor d'una gran sensibilitat, capaç de valorar, i amb un delicat lirisme, aspectes de la vida que per a molts altres humans deuen resultar no perceptibles o banals, era també un 'savi' -concepte que no hauríem de confondre amb el d'"erudit'-, algú capaç d'extreure profundes reflexions de la vida -pròpia o aliena- i el món observats. I la seva saviesa emana contínuament dels seus versos.

Machado va treballar com a professor de francès en diversos instituts de batxillerat. Al magnífic llibre "Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado", de l'hispanista irlandès Ian Gibson, podem llegir que el 1907, després de guanyar les oposicions, podia triar entre els instituts de Sòria, Baeza i Maó. Gibson creu que probablement "en Baeza, tan alejada de Madrid, se moriría de aburrimiento (a lo mejor ni consideró la posibilidad de desterrarse en Mahón)". L'escriptor va optar per Sòria. Aquí va conèixer Leonor Izquierdo, la joveneta amb qui es casaria i que, només tres anys més tard -"La muerte ronda mi calle. (...)/ La muerte llama a mi puerta"-, el deixaria vidu.

La pèrdua de la seva muller va enfonsar moralment Machado. Adolorit, fugint de Sòria, la ciutat de Leonor, no aconseguí traslladar-se a Madrid, tal com volia, i i es va instal·lar a Baeza, població d'un nivell cultural aleshores baixíssim. "Esta tierra es casi analfabeta. -escriu a un amic- Soria es Atenas comparada con esta ciudad donde ni aun periódicos se leen." Aquí, "(...)solo/ triste, cansado, pensativo y viejo", escriu versos preciosos a Leonor: "Soñé que tú me llevabas/ por una blanca vereda,/ en medio del campo verde/ hacia el azul de las sierras,/hacia los montes azules/ una mañana serena. (...)/ ¡Eran tu voz y tu mano/ en sueños tan verdaderas!".

Després d'alguns anys de viure i treballar a Baeza, el 1919 Machado, que vol anar-se'n de la ciutat, fa sol·licituds de trasllat a diferents instituts, entre ells el de Maó. Finalment aconsegueix plaça a Segòvia.

Fem un salt en el temps. A l'Espanya dels anys trenta, quan va començar l'anomenat 'glorioso Movimiento Nacional', tan ideològicament pròxim al feixisme italià i germànic, Machado, com la majoria dels millors escriptors i artistes espanyols, es va mantenir fidel a la República, fidelitat que li va comportar l'exili, i la mort abans d'hora. Ara segueix enterrat, a l'altra banda del Pirineu, al municipi català de Cotlliure. Després de mort, a la seva roba van trobar-li un paper on havia escrit: "Estos días azules y este sol de la infancia", paraules ben pròpies d'ell, i tan semblants als excel·lents versos amb què ens va anar obsequiant al llarg de la seva vida. I que tant us agraïm, estimat Don Antonio.