Des del regne de Dadà (I)

Retornat a l'Illa després d'una breu estada a Renània del Nord o Westfàlia, on és possible admirar els resultats del programa de reconversió dels antics centres industrials de la conca del Ruhr en equipaments culturals, he llegit amb gust un enginyós article signat per Nacho Martín sota títol: "¿Dadaísmo en Menorca?". Un escrit on es denuncia l'estat d'abandonament i destrucció de nombrosos edificis singulars de titularitat diversa emplaçats a la ribera del Port de Maó. Es el cas de Venècia, Illa del Rei, Hospital Verge del Toro, la llagostera de Cala Figuera, l'Hostal Miramar, Rocamar, el Llatzeret, etc.

Mitjançant el joc de la comparança amb els principis del moviment dadaista, que reclamava la supressió dels lligams lògics entre pensament i acció, Martín critica amb encert la desfeta del patrimoni immobiliari del port davant la indiferència general i de les administracions responsables.

La recent experiència de visitar la monumental planta siderúrgica que els Thyssen van aixecar a les rodalies de Duisburg, avui reconvertida en un impressionant parc de nova generació, l'antic Gasòmetre de Oberhausen o les instal·lacions de l'antiga mina de carbó de Zollverein (Essen), tots dos transformats en uns espais expositius integrats a la nova Xarxa Europea del Patrimoni Industrial, em motiva l'afegir unes reflexions a propòsit de les aportacions de Martín sobre la nostra més propera realitat.

Transcorreguts els vint anys des de la definitiva pèrdua de la funció estratègica de Menorca en el context de la defensa europea i de la reducció del contingent menorquí a menys de mig centenar de persones, no és mal moment per repassar l'estat de conservació i l'ús actual del legat immobiliari afecte a la defensa de les costes orientals del país.

Si visitem l'antic patrimoni històric-militar aixecat i sostingut al llarg dels segles amb les mans dels menorquins, veurem destruïdes pel vandalisme les bateries de costa de Favàritx, Biniancolla, Llucalari, es Barranc i Son Olivaret i amb elles la possibilitat d'establir una ruta temàtica i paisatgística lligada a l'evolució de l'artilleria i a la memòria històrica. Respecte a la resta, aquesta seria una breu diagnosi: El Ministeri de la Defensa manté la titularitat de l'antiga Fortalesa de la Mola o d'Isabel II, on les casernes i la penitenciaria s'esfondren a diari davant els nostres ulls sense que li hagi notícies del Pla Director per part del Consorci. Les instal·lacions d'oci de l'antic Castell de Sant Felip segueixen restringides a la població civil mentre es treballa en el subsòl i no hi ha data per executar el desviament del col·lector superficial que travessa el recinte. La Base Naval, on en el segle XVIII es desenvolupà la primera activitat industrial a Menorca, és encara una magnífica drassana militar sense vaixells que s'esvaneix dins un port necessitat d'amarraments. Respecte la Residència d'Oficials, que ocupa la meitat de la superfície de la gran plaça de l'Esplanada o àrea neuràlgica del Maó del segle XX, pot ser entesa com un reducte malaguanyat i anacrònic reservat a un exèrcit inexistent que tapona l'ordenació integral d'aquest espai central de la ciutat on s'emplaça, transformat en un mur de tanca, el gran quarter de la primera dominació britànica. Per últim, la joia de la corona, l'antic palau del carrer Isabel II és un preciós edifici destinat al Govern Militar d'una plaça sense tropa.

Amb aquest antecedents, no ha de resultar estrany que infraestructures ja privatitzades com l'antic Hospital Militar Cuesta Monereo o les grans casernes des Castell que la ciutadania reclama per equipaments socials, siguin espectres de pedra i conflictives mostres d'una nefasta gestió política que ningú es proposa esmenar. Traspassat a l'Ajuntament de Maó, el quarter de Santiago fou rebutjat com a seu del Consell Insular de Menorca per conèixer, més recentment, el sorprenent veïnatge del nou centre escolar "Maria Lluïsa Serra", paradigma d'una inexplicable manca institucional del sentit comú més elemental.

Certament, com ens recorda Martín, "…en España suceden cosas muy extrañas, (…) pero aquí, en Menorca, no hemos permanecido ajenos al movimiento vanguardista."(1).
A hores d'ara, les dades certifiquen que la nostra illa pateix una greu recessió econòmica i social. Conseqüència d'un llarg procés, avui Menorca presenta un futur farcit d'angoixants incerteses. Per aquesta raó, els debats oberts per esbrinar la superació de la crisi insisteixen en la conveniència de construir un model turístic propi on, com resulta evident, la posada en vàlua i recuperació de tot aquest extraordinari patrimoni edificat esdevé una obligació moral i una oportunitat estratègica de primer grau.

I és que, com ens recorda l'escriptor Muñoz Molina, "(…) preservar el patrimonio no es un gasto superfluo, una blandura sentimental, sino una inversión que puede rendir beneficios y crear prosperidad durante generaciones, y además hacer más grata la vida a todos."(2).

Però, mentre que des de les tribunes públiques, veus qualificades han vingut sostenint la urgència de comptar amb un Pla Estratègic amb el que establir un programa d'inversions públiques i privades destinat a afrontar els reptes del segle XXI amb un nou model turístic, el debat urbanístic insular sembla monopolitzat per la iniciativa governamental de modificar el Pla Territorial Insular. Un instrument de planejament destinat a la protecció del sòl que, al meu enteniment, és interpretat d'una manera errada. El PTI no és el responsable de la greu estacionalització del sector turístic que empobreix Menorca sinó el marc jurídic que promou un ús racional del territori i no pot reemplaçar el programa d'acció governamental que tant urgentment necessita l'Illa. Són projectes concrets de rehabilitació i posada en servei del patrimoni arquitectònic històric-artístic dins una oferta cultural, que no planejaments de protecció del paisatge, el que ara ens cal.

El desenvolupament integral de Menorca hauria de passar, per tant, pel compromís lleial entre institucions, el correcte traspàs al Consell insular de Menorca dels béns desafectats de l'administració central i una gestió eficient destinada a la salvaguarda i el profit social dels millors i més representatius edificis d'aquesta terra.

Sense dubtes, així ho ha d'haver entès l'actual responsable de la Conselleria de Turisme en declarar als mitjans locals que: "Tenemos claro que para desestacionalizar debemos dar valor a nuestros monumentos" (3). Cap problema, consellera ... hi ha molt a fer i poca feina en el Regne de Dadà!

Notes
(1)- DM- 09/08/2012: "¿Dadaísmo en Menorca?". Nacho Martín. Pàg.16
(2)-El País-Babelia- 08/09/2012: "Patrimonios perdidos". Antonio Muñoz Molina. Pàg.3
(3)- DM- 09/09/2012. Pàg.2