Societat

Malgrat ser considerat Kant (amb raó) un filòsof idealista les obres de darreria (referides fonamentalment a la filosofia de la història i de la religió) mostren un tomb realista que complementa, sense entrar en contradicció, el seu idealisme de fons. Així la filosofia de la història s'articula sobre dos principis aparentment contradictoris: que la història ha de ser intel·ligible (per tant el seu fi últim ha de ser la realització dels fins de la Raó) i que la història fàctica és un "sense-sentit" de despropòsits, crueltat inútil i guerres contínues que semblen no abocar enlloc. Aquesta antinòmia és el correlat de la que ja expressa Kant a La religió dintre dels límits de la sola Raó referida a la condició moral de l'home entre la seva disposició moral que el converteix en subjecte de dignitat i la inevitable propensió al mal present en tots els homes. Kant es planteja l'estudi de la condició humana des d'aquesta doble perspectiva: un cru realisme complementat amb una exigència de racionalitat que sembla culminar, millor que en cap altre lloc, en una filosofia de la història. L'home no pot aspirar a desempallegar-se del "mal", però sí, al menys, a sostreure's al seu domini, això sí, amb un esforç i disposició permanent de la voluntat que constitueix la veritable font del mèrit moral. Aquesta situació interna de la persona que la disposa a actuar d'acord amb la llei moral "per la sola llei moral" (i no per un benefici, càlcul, o alguna mena d'aparença externa que ens convengui preservar) és el que Kant anomena personalitat moral. En darrer terme, Kant equipara la tasca de construir-se internament una personalitat moral, amb la conquesta de la llibertat pròpia de cada persona, fi suprem de la vida humana per contraposició a la indignitat personal i a la renúncia que suposa una vida d'esclavitud (situació en la que es trobaria l'home, diu Kant, per la seva pròpia culpa i que descriu com a "plena de perills"). Cal preparar-se, doncs, per a una vida moral que es planteja com una veritable lluita, cert, però en cap cas desprovista de "coneixement". El que es planteja Kant a l'obra citada (La Religió dintre dels límits...) és mirar d'esbrinar la "causa" de la nostra "propensió al mal" per així delimitar-la i poder lluitar millor contra ella. En aquest punt és on Kant introdueix la seva perspectiva "social" (en consonància, en certs aspectes, amb la filosofia d'Adam Smith). El mal no prové, ens diu Kant, tant "de la nostra pròpia naturalesa grollera, en la mesura que l'home existeix aïlladament, sinó dels homes amb els quals es troba en relació o en alguna mena de lligam". Apareix aquí el primer esbós del principi kantià de la insociable sociabilitat dels homes, constitutiu de la seva "filosofia de la història". Però continuem amb la cita de Kant: "No és pels estímuls de la primera [la naturalesa] pel que es deixondeixen en els homes les passions [...] que originen tan grans estralls en la seva disposició originàriament bona. Les seves necessitats són només petites i el seu estat d'ànim en la cura d'elles és moderat i tranquil. Només és [l'home] pobre (o es té per pobre) en la mesura que recela que altres homes el tenguin per tal i podrien arribar a menysprear-lo per això. L'enveja, l'ànsia de domini, la cobdícia i les inclinacions a la hostilitat, lligades a aquest fet, envaeixen la seva naturalesa, en si modesta, tot just es troba entre homes i ni tan sols cal suposar que aquests es trobin prèviament enfonsats en el mal i constitueixen exemples que indueixen a ell; n'hi ha ben prou que hi siguin, que l'envoltin, i que siguin homes, per a generar una corrupció mútua en la seva disposició moral i fer-se dolents els uns als altres". Kant argumenta, partint d'aquestes premisses, que la conquesta de la personalitat moral i de la llibertat personal sobrepassen les forces de cada individu considerat aïlladament, per constituir una tasca pròpia del Dret i de la Política (Estat). "El domini del principi bo, en la mesura que els homes poden fomentar-lo, no és, doncs [...] assolible d'altra manera que mitjançant la promoció i defensa d'una societat segons lleis de la virtut i per causa d'aquestes mateixes lleis; una societat justa la realització de la qual es fa, mitjançant la Raó, tasca i deure per a tot ésser humà".