Menorca-Eivissa com a metàfora

El pitjor però que ens pot succeir ara, donat que no entenem prou bé el que està passant o que més o menys conscientment sobre simplifiquem la situació amb clau política indignada, és caure en el desànim i perdre els papers. Vull dir amb això que, nerviosos i desorientats acabem tirant per la borda el full de ruta de la manera de fer en que es basa la nostra economia i per extensió la societat. A això hi contribueix una comparativa interessada a escala local, referent a l'economia de Les Illes, entre la situació menorquina, 'parada' es diu, i contraposada avui amb els suposats èxits de Eivissa, que continua 'creixent'. La crisi econòmica que patim sobrepassa aquesta realitat local: no ho arregla una modificació salvatge del PTI (de fet ho pot complicar), ni és solució créixer per créixer. Prou que fa temps que ho comentem en aquestes pàgines sobre les limitacions de l'economia del totxo durant la dècada passada en una illa prou limitada en recursos i en polítiques de transport. I és que com diu l'aforisme, mai fa bon vent per aquell que no sap on va.

La metàfora a la que em vull referir te les seves arrels en la confusió entre renda i patrimoni, entre riquesa compartida i individual, entre interès social i mercantil. En aquest terreny hi fan el seu particular 'xapapote' polític avui a Menorca els contraris a l'ordenament limitador que preserva l'illa, en favor de més construcció contra allò previst pel Pla Territorial de l'Illa. La dificultat del moment pressiona també l'opinió de molts ciutadans a fer prevaler els interessos del curt termini ('a llarg termini, tots morts', diuen, i cal 'salvar la temporada'), a rebuf de l'empenta en cada moment de les pressions dels mercats. Res no és més previsible que el desconcert creixent en el que viurem aquestes dies de final d'estiu, tan intens com curt, amb una crisi espanyola i europea que no aixeca cap.

Acordem d'entrada per a fer una anàlisi raonable que el que afecta al benestar de la gent, que hauria de guiar la nostra preocupació, és la riquesa en tots els sentits, de la que la renda per càpita de la que disposa efectivament el ciutadà en un entorn patrimonial determinat n'és un primer indicatiu. Aquest fet reconeix precisament les conseqüències de la reducció de ingressos, la duresa del que suposa l'atur, la pèrdua del subsidi i la pèrdua de capacitat de compra. Contràriament, sovint alguns analistes comenten l'evolució de la renda total i no la 'per càpita'. La renda agregada no és però un bon indicador. L'economia del puja i baixa de les xifres agregades del PIB nominal pot ser fins i tot un parany. No tan sols amaga diferències retributives internes (també o fa la renda relativa), sinó també la variació poblacional amb la que es basa. En efecte, que el PIB creixi un 40% quan la població, a l'empenta de més i mes població nouvinguda, quan aqueta ho fa en un 50% no ens dona un veredicte inequívoc en cap sentit de que el benestar ha millorat. Ha crescut el pastís de la renda creada, sí, però hi ha molts més comensals per a repartir-la, i en toca una part menor. Amb l'entrada de més i més mà d'obra, certament la renda total puja, però no necessàriament la renda per càpita. A més, en termes socials, la desigualtat de la renda sovint empitjora: els més rics solen millorar, per la via d'abaratir els costos salarials i augmentar els seus excedents, i les capes poblacionals abans més pobres empitjoren, ja que han de competir amb uns treballadors disposats a treballar per menys salari o fins i tot a l'economia submergida. Certament millora el benestar dels nouvinguts (per això vénen) i dels qui aconsegueixen mantenir o millorar els excedents amb preus més baixos i no en productes de millor qualitat, però no necessàriament el conjunt de la comunitat. Més encara, fer l'anàlisi en termes de renda ens fa perdre l'altra component de benestar, el del patrimoni, tant individual (quan s'ha de hipotecar el patrimoni propi per arribar a final de més), com el col·lectiu (aquell que com que és de tots i no és de ningú, i així és el primer a ser qüestionat en moments de dificultats): tots valorem el patrimoni col·lectiu, però sempre que de les conseqüències de la seva cura se'n preocupi un altre, i si fins i tot en podem treure individualment una renda per a nosaltres sols, amb una reforma puntual del planejament limitador, millor; una plusvàlua addicional del 'jo puc quan els altres no poden', malgrat ser conscients de que si tots féssim igual, tots hi perdríem.

L'orientació d'una economia la dóna, o l'ha d'intentar donar tant com pugui, la política. Menorca, per exemple, va buscar per consens la seva declaració com a reserva de la biosfera ara fa ¡vint anys! i ha volgut marcar un producte prou diferenciat... posem del d'Eivissa. Ritme lent a les carreteres, turisme familiar, anonimat, amplis espais de territori rural preservats, "menorquines" i caiacs a la seva mar, color verd i blau i el pasturar de vaques entre tanques; imatge diferent d'una Eivissa més dinàmica i glamourosa, sempre a corre-cuita de la premsa del cor, amb els més grans iots a les seves marines, amb after hours, discoteques i tuti quanti "jet set" s'hi vol trobar. No el criticaré si és el model que volen els eivissencs, o és el que ja només poden promocionar a hores d'ara. Però sí vull remarcar que els efectes en la generació de renda i liquidació de patrimoni col·lectiu són en un cas i altre força diferents. No en va, la preocupació no és tampoc la mateixa pel que fa a les conseqüències de la seva pèrdua, entre una població de fet que no supera en més de la meitat dues generacions a l'illa en el cas d'Eivissa, i el que és encara la més estable població menorquina gelosa de les seves tradicions. Això es reflecteix en el nomenat capital social: el diferent grau de participació en la vida social, en el seu compromís amb el veïnat, a les AMPAs, en l'aprenentatge de la llengua pròpia i en el coneixement de la cultura local, en la disposició a fer sacrificis avui per a fer possibles beneficis demà, en no malmetre patrimoni per a salvar rendes conjunturals..., quan gairebé aquell compromís no sobrepassa per a molts el que dura la temporada.
Tornant a les dades, a tall d'exemple: el PIB no agrari balear total, absolut ha augmentat al llarg de la darrera dècada un 12% per al conjunt de Les Illes, un 18% a Menorca, i un ¡47% a Eivissa! Però contràriament al que ha estat la variació de la població menorquina i la balear (entorn del 26-27%) la d'Eivissa ha augmentat ¡un 43%! Totes les illes han "assegut a taula" una gran immigració que ha trobat al nostre país acull de tota mena, ja sigui d'estranquis com de manera oficial. Eivissa, i més si hi afegim encara Formentera, ha superat totes les xifres anteriors (d'una població de 94 mil habitants de l'any 2001, als mal comptats diuen encara més de 135 mil actuals), fet que ha pressionat sobre la necessitat de "liquidar", "activar" més i més patrimoni per que l'augment de la demanda satisfaci l'excés d'oferta de treball enregistrada any rere any. Tot i el conseqüent augment del seu PIB en termes absoluts, la seva renda per càpita quasi bé no ha augmentat (dels 11 mil euros el 2001 al 11.7 el 2009 en euros constants en preus de 1995) i es situa encara per sota dels 12 mil euros -la renda per càpita menorquina, lleugerament a la baixa, que ha vist com la població nouvinguda creixia per sobre del que ho feia el PIB insular. Més encara. El nombre de pernoctacions en hotels dividits per la població dóna un índex interessant: a Menorca és de 5,4 i les Pitiüses 8,8. És a dir, les segones tenen una "intensitat turística per càpita" molt més elevada que Menorca, però això no es tradueix en més renda per càpita, sinó en menys.

¿Es així l'eivissenc un model d'èxit a contraposar a una economia com la menorquina que amb dolor avui depura els seus excessos d'oferta? Es l'alternativa continuar inflant la demanda amb més i més visitants a preu rebentat per bé d'engreixar la màquina de més i més ocupació forana a salari deprimit, mentre els aturats actuals no troben ocupació i els joves han de migrar fora de l'illa perquè o bé no troben feina o la que troben no els compensa la prima d'invertir en formació de capital humà, alimentant així l'abandonisme escolar?Els problemes que continua generant la crisi per a un govern que no se'n surt, i el nerviosisme del final de temporada, els haurien d'apaivagar amb austeritat i seny, contra les pressions de mantenir rendes i despeses 'venent la casa i anant a lloguer'; entre d'altres raons, per que la gran casa menorquina no és només nostra, sinó també de les generacions futures.