Retrobada (fugit irreparable tempus)

Eladi Saura14/08/12 0:00

L'home, retornat a l'illa després d'anys d'absència, reposa plàcidament, assegut davant la mar. Fa un moment el vell amic i company d'estudis li ha ensenyat algunes fotos de quan anaven a l'institut. L'home n'ha separat una, i ara en contempla la imatge. "El temps se'ns escapa sense que el puguem recuperar –pensa–. Ja ho deien els antics romans." La foto, en blanc i negre, de fa més de mig segle, no ha perdut qualitat. S'hi veu el cos airós i la cara bonica d'una al·loteta de quinze o setze anys. L'home s'ha fet gran, ha deixat enrere la setantena.

Des que se'n va anar de l'illa no ha vist ni recorda haver pensat més en la joveneta de la imatge. En ocasions diverses li han passat per la ment altres companyes de curs, però li sembla que no ha tornat a pensar mai en aquesta. "Com he pogut oblidar-la? Sembla mentida", es diu a si mateix. Amagada en algun racó de la memòria, ara, tants anys després, li ha reaparegut de forma colpidora. "Preciosa meva, diu l'home, dirigint-se a la foto, t'he retrobat sense cercar-te". De sobte, com si el passat tornés a prendre vida, com si ell fos altra vegada aquell adolescent de sisè de batxillerat, l'home reviu amb la imaginació, amb més intensitat que quan els va viure realment, fragments de temps passat compartits amb ella. Emocionat, segueix parlant amb si mateix: "La buscaré, la tornaré a veure. Els meus amics deuen saber on viu."

Però no, ni la cercarà ni la tornarà a veure. L'home retorna a la realitat, recupera la lucidesa. Aquella al·loteta ja no existeix, ara ja no és ella. En un instant, brutalment, la seva companya retrobada se li ha fet seixanta anys més gran. Els mateixos que ha anat envellint ell des que la va deixar de veure.