Gestionar la complexitat

Per Espanya les necessitats de col.locar nou deute són d'uns 3.000 milions d'euros a l'agost, 15.000 milions d'euros al setembre i de 30.000 milions d'euros a l'octubre. El deute ens surt progressivament més car, tant a cinc anys com a deu, ha passat del 4% al gener a més del 6% ara, però la demanda triplica l'oferta i això vol dir que si bé car, ens podem encara finançar. El fet que l'interès a cinc i deu anys s'hagi igualat en els últims tres mesos, abans el diferencial era del 1.5%, significa que hem perdut credibilitat, abans a curt termini l'interès era menor perquè el risc de no cobrar era considerat menor, ara ja no.

Alemanya no és probable que cedeixi en el seu posicionament perquè sap que Espanya i Itàlia no podran fer altra cosa quan demanin el rescat, que acceptar las condicions que se'ls imposin. L'alternativa és impagar, fer "default" en termes anglosaxons, i això ara és pitjor i a més i sobre tot l'alternativa no està ni pensada ni preparada i, per tant, deixa de ser-ho

Quan abans es demani el rescat millor serà perquè deixarem de pagar els alts interessos que ara paguem i ens finançarem a un cost similar a la meitat de l'actual.

El punt final serà el mateix és a dir acceptar las condicions que des del BCE i l'UE se'ns imposin.

Un cop més hem seguit una política no d'anticipació sinó reactiva, de resposta a les condicions que se'ns imposaven, com quan es va retrassar la presentació del pressupost al Congrés per poder presentar-se el Govern a les eleccions andaluses amb millor cara, però les eleccions es varen perdre i es va haver de fer més tard i en pitjors circumstàncies el mateix, o quan no es va voler apujar l'IVA, es va apujar l'IRPF i es va acabar apujant l'un i l'altre, o quan es va negar que necessitaríem un rescat bancari i es va haver de demanar perquè va sortir el forat de Bankia, o quan es va dir que les CCAA no tenien problema i totes han reconegut finalment més deute del declarat o quan es va dir que no es farien més retallades i es van fer per valor de 65.000 milions d'euros/any sense saber si eren prou per el BCE i la UE. A aquestes alçades, qui ens pot creure? Hem trinxat literalment la nostra credibilitat i per acabar-ho d'arreglar el Govern dóna proves permanents d'inseguretat sobre el que cal fer. Una prova es la "necessària reforma" del sector elèctric que el Govern pretén inevitable per eixugar el dèficit de tarifa i repetidament anuncia i ajorna, ja ho ha fet tres vegades. La conseqüència és que un sector que és sòlid i eficient, Iberdrola té la meitat d'empleats per MW produït i distribuït que EDF, pateix de la inseguretat regulatòria i la seva cotització borsària se'n ressent malgrat que el seu negoci està ja majoritàriament fora d'Espanya. Ens podem trobar que aquesta reducció de valor provoqui una OPA sobre Iberdrola, que val la meitat del que fa poc valia i passi a estar controlada per capital estranger. Es digui com es vulgui això és una pèrdua real i tangible de valor per el país com s'ha demostrat en el cas d'Endesa. Si passa serà conseqüència de la dubitativa política del Govern

Es podia fer d'una altra manera? La resposta és afirmativa: es podia fer d'una altra manera i es podia fer millor.

Quan el Govern es constitueix al gener amb sòlid suport parlamentari i amb control de la majoria de les CCAA hauria d'haver determinat el deute real i el dèficit de l'exercici tot agafant un marge per les inexactituds que tota estimació econòmica té. Hauria presentat un pressupost amb un dèficit que hauria estat jutjat com a excessiu per la UE. La negociació s'hauria d'haver iniciat llavors: Espanya fa les reformes estructurals essencials en el mercat laboral, financer, etc. i fa ajustos en despesa pública i augmenta la recaptació fiscal i el BCE i la UE com a contrapartida donen la liquiditat que es necessita per als propers anys a un cost que es pot estimar perquè es fixa quin volum de deute espanyol en el mercat secundari compraria el BCE com a conseqüència de l'acord. Aquesta posició d'endeutament i dèficit hauria d'haver-se pactat amb Itàlia per presentar una proposta que essent diferent per als dos països fos paral.lela i comparable. Una posició individual d'Espanya a la UE és feble, una d'Espanya i Itàlia no tant, perquè junts representen prop del 25% de la Unió. Aquesta negociació feta així tenia dos avantatges. S'hauria fet d'un sol cop, s'hauria pogut presentar als sindicats, empresaris, als partits polítics, a les CCAA com la millor, a la que ens veiem obligats, per continuar dintre de l'euro i sobretot seria la que si som capaços de complir ens porta a sortir de la present situació de manca de liquiditat i de credibilitat per aconseguir-ne. Un atribut essencial per al creixement econòmic és la confiança i l'estabilitat de la macroeconomia i del marc regulador de l'Estat, tot al contrari de la situació en la que ara ens trobem.

Negociar és comprometre certes mesures a canvi d'altres, no fer-les unilateralment i després esperar que la contrapart faci graciosament les seves. És això el que hem fet i ara sabem que haurem de continuar fent concessions per mantenir-nos dintre de l'euro. Hem fet més forts als nostres adversaris, en tant que amb interessos contraris als nostres, no hem sabut recolzar-nos sobre els nostres aliats, en tant que tenen interessos coincidents amb els nostres i ens hem posat en la pitjor possible de las situacions perquè no sabem de veritat el que ens caldrà fer per poder pagar els nostres venciments.

Som a dintre d'un club i si volem continuar-hi hem de complir les condicions que ens imposa el soci que el controla econòmicament. Per negociar la nostra permanència necessitàvem primer fer-ho d'una sola vegada, som nosaltres el febles i ells el forts, en segon lloc havíem de tenir avaluada quina era la alternativa si en sortim, tot té un preu, i finalment havíem de fer pinya amb els qui estan en les nostres mateixes circumstàncies, Itàlia, i teixir complicitats amb els que tenen interès en que continuem dintre del club, França i els EUA. Ho hem fet tot al revés. En patim i en patirem les conseqüències.