El cercle viciós de les retallades i el fracàs de la Política Econòmica

Tot i que l'argument és impecable, el Fons Monetari Internacional ha estat criticat en innumerables ocasions perquè l'ajust fiscal imposat (reduir despeses públiques i augmentar els impostos), agreuja la crisi econòmica general, amb la qual cosa els ingressos de l'estat enlloc d'augmentar es redueixen i el país ha de fer un gran sacrifici. La reducció de les despeses públiques fa que els serveis públics es deteriorin, es privatitzen empreses i béns públics i l'augment dels impostos encareix el preu de la cistella de la compra. Per açò s'ha acusat les polítiques del FMI d'empobrir els països. Les dècades del 1980 i 1990 van esclatar crisis d'aquest tipus a Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica.

El 2008, tots els països van reaccionar davant la crisi amb polítiques d'estímul econòmic que en general van tenir èxit, però a costa de mantenir un dèficit públic elevat. Aquest mètode entrà en crisi quan els inversors es van negar a finançar el dèficit. A Europa la convivència de països amb dèficit i amb superàvit ha provocat que la diferència entre el tipus d'interès que paguen Alemanya i Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia sigui molt alta. Per aquest motiu s'ha generat una doble pressió sobre el Govern espanyol perquè redueixi el dèficit públic: per disminuir la prima de risc i per tranquil·litzar Alemanya, que veu com el dèficit espanyol posa en dificultats l'euro i podria exigir un ajut de la Unió Europea.

El maig del 2010 el govern de Zapatero va canviar radicalment la seva política econòmica, aprovant una sèrie de mesures per contenir el dèficit i tranquil·litzar els mercats i els socis europeus. Les retallades, vistes en perspectiva, van ser moderades i la millora dels comptes públics fou lenta, però la prima de risc es va mantenir sota control i, de fet, era menor que la d'Itàlia.

Des del mes de desembre del 2011 el nou govern de Rajoy va decidir canviar d'estratègia i adoptar mesures contundents, acceptant tots els suggeriments de la Unió Europea, amb la idea de què així la prima de risc cauria i la recuperació de la crisi seria més vigorosa. Es va abandonar el mètode lent anterior i s'acceleraren els retalls i les reformes. Desgraciadament, ha acabat passant el que ja van patir altres països quan van aplicar les receptes del Fons Monetari Internacional: l'ajust provoca més crisi econòmica, la qual causa una caiguda de la recaptació fiscal que fa necessaris més retalls. És un cercle viciós.

Al mateix temps, les declaracions públiques del Govern anaven en la direcció contrària: es reafirmava un patriotisme fals, perquè els ciutadans tinguessin la impressió de què el Govern era el que prenia les decisions i que el país era respectat a l'exterior. Aquesta contradicció entre la política econòmica i les declaracions polítiques ha provocat una pèrdua de confiança dels inversors estrangers i l'augment de la prima de risc fins a valors de rècord.

Els organismes internacionals tenen una informació poc detallada i un coneixement superficial de l'economia dels països. Les seves recomanacions acostumen a anar en la direcció correcta, perquè és obvi que Espanya té un greu problema d'atur, ha de reduir el dèficit públic i les comunitats autònomes tenen grans dificultats per ajustar el seu pressupost. Tanmateix, les seves indicacions poden tenir efectes secundaris que malbaratin el benefici que s'intenta assolir.

Així la reforma radical del mercat de treball (que de fet acosta el sistema laboral espanyol a l'americà i l'allunya de la Unió Europea) no ha aconseguit reduir l'atur, ja que el problema no és que els empresaris contractin pocs treballadors perquè els contractes laborals estiguin mal dissenyats i els convenis laborals protegeixin en excés als treballadors. La qüestió de fons és que el teixit productiu espanyol és dèbil i la competitivitat baixa, i per açò es generen pocs llocs de feina. Aquest ha estat el problema des de la guerra civil i per açò als períodes de creixement (1960-1974, 1985-1990, 1995-2008) els han seguit crisis on la taxa d'atur ha augmentat extraordinàriament. La única solució és una reforma de les bases productives de l'economia espanyola, el que no té quasi res a veure amb la legislació laboral. La reforma laboral l'únic que ha aconseguit és l'enfrontament amb als treballadors. En un moment en què cal el suport de tothom, s'ha fomentat de forma irresponsable la discòrdia social.

Les entitats de crèdit espanyoles (especialment algunes caixes d'estalvi) van finançar l'eufòria del mercat immobiliari. Quan arribà la crisi es trobaven en una posició compromesa i els inversors estrangers desconfiaven i demanaven més garanties. El Govern, en escoltar aquestes peticions, ha precipitat la catàstrofe, perquè els ha exigit una quantitat excessiva de capital, la qual cosa ha provocat la fallida de Bankia i requereix uns diners (100.000 milions) que Espanya no té i ha hagut de demanar a la Unió Europea. La precipitació ha estat ruïnosa, perquè ha provocat un altre cercle viciós: si es demana més capital als bancs, aquests s'han de desprendre dels immobles i fan caure el preu de mercat, i llavors necessiten capital addicional.
De rebot, la intervenció de l'economia espanyola ha fet que l'interès que paga l'Estat augmenti i el dèficit públic creixi, amb la qual cosa han calgut més retalls. La reforma bancària va fer que comencés a rodar una bolla de neu que porta cap al rescat total d'Espanya per la Unió Europea.

Alguns apunten l'existència d'altres intencions darrera de la política del Govern. Es tractaria d'aprofitar la conjuntura per reformar institucions i retallar despeses amb les que ideològicament no està d'acord. Sembla que la ideologia del nou Govern està en la línia del neoliberalisme americà aplicat pels governs del partit republicà i defensat pel Tea Party. Segons aquest, cal liberalitzar els mercats, eliminar els drets dels treballadors, reduir al màxim el sector públic i disminuir els impostos, especialment als més rics.

Potser per compensar als partidaris de rebaixar els impostos de l'increment de l'IRPF, el Govern va aprovar el desembre una amnistia fiscal, la qual no només no està aconseguint recaptar el que s'havia estimat, sinó que entra en contradicció amb l'increment de l'IVA, perquè, en relaxar la consciència fiscal, que a Espanya sempre ha estat baixa, incentiva l'economia submergida, el "amb IVA o sense IVA". No consta que la Unió Europea hagués demanat aquesta mesura, que, al contrari ha rebut les crítiques de Brussel·les.

El repartiment dels sacrificis també és força discutible, perquè mentre els empleats públics pateixen una forta una reducció salarial, altres col·lectius com les rendes altes no aporten res (la demanda de béns de luxe es manté); es liberalitza el sector comerç, mentre que altres com el taxi i el transport públic segueixen gaudint de grans privilegis; s'augmenta l'IVA del teatre del 8% al 21%, però no el dels bars...

La diferència amb Itàlia és molt reveladora. Allà un govern tècnic ha posat en marxa un pla de retalls i reformes que, en la línia del que demanava la Unió Europa, ha tingut en compte la situació particular de l'economia i l'Estat italià. Les reformes no han estat guiades per cap ideologia predeterminada, sinó per la pura necessitat de quadrar els comptes públics de la millor manera possible.

En canvi a Espanya, l'estratègia equivocada de complir totes les recomanacions de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional i, al mateix temps, imposar l'ideari neoliberal radical està portant el país a la ruïna. Al conte "El Petit Príncep" de Saint-Exupéry, el Rei afirma: "L'autoritat es fonamenta en primer lloc en la raó. Si ordenes al teu poble que es tiri a la mar, farà la revolució. Jo tenc dret d'exigir obediència perquè les meves ordres són raonables". Ha arribat l'hora que el Govern deixi d'exigir sacrificis impossibles als ciutadans i rectifiqui una política econòmica absurda.