Espanya, un soldat amb una canya

Són incomptables les cites en que vostè caracteritza negativament la política espanyola. La descriu com una relació d'amiguisme i favors pròpia de l'esperit castellà, un esperit que només pot haver arrelat en una societat en què l'adulació és molt important, i que a Madrid manifesta les segregacions més agudes. El nombre de madrilenys que reaccionen com a europeus és escassíssim, afirma, i açò significa que en general tenen una idea molt vaga o un interès quasi nul envers allò que sigui divers del que són i coneixen; l'uniformisme és, segons vostè, l'essència de l'esperit de Madrid. La política nascuda d'una societat així no podia ser gaire diferent: és, en paraules seves, l'arbitrarietat corregida per l'intercanvi de favors, la projecció en l'espai públic i en els afers col·lectius generals d'un uniformisme de pedra picada. Prest o tard, i de grat o per força, cada nou projecte que s'ha obert camí a Espanya ha acabat per tenyir-se d'aquest caràcter. Quan vostè qualifica una realitat qualsevol de típicament espanyola, sempre vol dir característica de la mentalitat o de la política castellana i madrilenya.

El turisme, que és la realització econòmica més important de l'Espanya contemporània, difícilment podia ser una cosa diferent. La marca España, inicialment concebuda per potenciar les destinacions turístiques que per elles mateixes no aconseguien enlairar-se, s'ha acabat convertint, en mans de la FAES i els seus governs, en una peça més del seu projecte neocentralista i uniformitzador. Les principals marques turístiques espanyoles —Costa Brava, Mallorca, Marbella, la més nova Barcelona— no necessiten les garrosses de la marca España. És més: en un entorn d'altíssima competitivitat, quan la diferenciació del producte turístic és un dels seus principals valors afegits, la marca España pot actuar més com un fre que com un accelerador. I el deteriorament gravíssim del prestigi d'Espanya en l'escena internacional no fa més que empitjorar-ho. Les atzagaiades financeres i polítiques —l'economia del totxo, els excessos de la banca, la pèssima gestió de la crisi en mans de Zapatero, el confusionisme que presideix l'etapa de Rajoy—, a part de suscitar la befa més ferotge en la premsa europea, han dut a afirmar el senyor Emilio Lamo de Espinosa, del Real Instituto Elcano, gens sospitós d'antiespanyolisme, que "en costos financers, a les empreses la identitat espanyola els costa fortunes". I l'oficina espanyola del Reputation Institute ha quantificat en tres punts l'empitjorament de la imatge exterior d'Espanya; el seu director, Fernando Prado, explica que algunes grans companyies han optat per amagar el seu origen espanyol. Fins i tot l'expropiació de Repsol-YPF per part del govern argentí s'explica per aquesta creixent feblesa; ara Espanya és com l'anglès de l'acudit, 'es bajito y se deja'.

En aquest context, el Plan Nacional e Integral de Turisme s'entén més com una ofensiva ideològica que com una estratègia comercial, i la supeditació de la marca Menorca a la marca España és el millor indicador de la submissió dels governants menorquins als designis de Madrid i Palma, i de la seva falta de projecte en matèria turística. Tota la feina feta per posar en marxa la marca Menorca, precisament per diferenciar-la de la fal·laç marca Illes Balears i per potenciar una destinació diferenciada de Mallorca, de cop i volta es tira per la finestra.

És clar que quan tot açò s'estava cuinant, encara hi faltava el triomf d'Espanya a l'Eurocopa. Ara les coses es poden veure d'una altra manera: deu ser que aquest èxit esportiu donarà un caramull de motius a un turista europeu per escollir Menorca, i no un altre destí espanyol, com a lloc on passar les seves vacances.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.