Isaac Pons de Rosa05/07/12 0:00
TW
0

Dijous passat vaig tenir l'oportunitat de fer un d'aquells reportatges que marquen una persona. Un d'aquells "temes" que omplen, que arriben ben endins. Vaig tenir el plaer i la sort de conèixer Jesús Manzanas, un jove madrileny de 44 anys que en fa tres que se li va diagnosticar una d'aquelles malalties rares que no mereixen el més mínim esforç en investigació ni de governs ni de la indústria farmacèutica. Ell pateix esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la que pateix Stephen Hawking, el científic britànic que fa més de quaranta anys que conviu amb la malaltia. Una autèntica 'rara avis' quan l'esperança de vida és, només, d'entre 3 i 5 anys.

Tal vegada per açò em va impactar tant la fortalesa d'en Jesús, per mi, un dels exemples de superació personal més clars que mai havia conegut. Una persona que s'ha proposat viure al màxim fins que la malaltia li permeti, sense privar-se d'aquelles coses que sempre havia fet, sempre dins les possibilitats. Per açò van venir de vacances a Menorca quan el més fàcil hauria estat quedar-se a casa lamentant-se. Però no. Els seus ulls transmetien felicitat. I m'ho va confirmar amb gestos oculars. I era sincer, se'l notava feliç. Tal vegada per açò l'acomiadament no va ser fàcil per a mi. Només vaig fer un parell d'hores amb ell, poques però suficients per tornar a casa amb llàgrimes als ulls, conscient d'haver rebut una d'aquelles lliçons magistrals que, molt de tant en tant, ofereix la vida. Gràcies, Jesús!