Tao

Dintre del pensament xinès tradicional, el tao significa "llei", "norma moral" o "recta conducta". En el seu sentit originari significa camí, o usat com a verb, conduir i dir. Podríem trobar punts de contacte entre aquesta concepció del tao i el pensament occidental si ens remuntam a la filosofia presocràtica grega, particularment a Heràclit, i la seva idea que "tot canvia". Segons Heràclit, és la lluita entre contraris (precedent de la dialèctica hegeliana) la que empeny la realitat en el seu constant dinamisme. Ara bé, aquesta oposició entre contraris que incessantment genera, i destrueix, allò "particular" dintre del conjunt de la realitat (vista com a totalitat que flueix constantment), no obeeix a una causa arbitrària o cega, sinó a unes proporcions que es poden "contemplar" o, si es vol, "entendre", com una mena de harmonia (que Heràclit anomena el logos). El terme logos, que és de difícil traducció, equivaldria a paraula, discurs, ciència, i es vincula amb la idea del "pensament racional" que és a l'arrel del naixement del "nou saber" que representava en el si de l'Esperit grec (i, amb ell, tota la cultura occidental) la filosofia en oposició al mite. La diferència entre ambdues no radicava en la mena de preguntes de les que s'ocupaven, sinó amb la forma de plantejar-les i amb l'actitud adoptada en relació a aquestes preguntes, que en el context de la racionalitat grega es caracteritzava per una disposició de naturalesa argumentativa i de permanent recerca. La filosofia neix de l'experiència d'insatisfacció relativa a les respostes que ens vénen donades des de la tradició o l'autoritat (lligada a la idea de "mite"), la qual cosa porta a un posicionament de caire "crític" vers el vell saber. L'objecte de la mirada filosòfica, nogensmenys, no és allò que diuen "els llibres", sinó la realitat mateixa considerada com un tot, i que els primers filòsofs anomenaven la physis. Novament, la traducció de la paraula resulta dificultosa, ja que en un primer moment es pot concebre com a "naturalesa", però, al mateix temps, es pot concebre com l'àmbit d'allò que "canvia" o que "creix". El lligam amb les esmentades religions sapiencials de l'orient (entre elles la del Tao) no queda mai del tot definida, però sembla més íntim del que tendim a considerar en un primer moment. Per als taoistes la "realitat" en la mesura que pot ser "contemplada" origina un "saber" que, més que un caràcter "científic" o "teòric", es manifesta com a coneixement "experiencial". La capacitat humana de "representar-se" la realitat d'una forma o d'una altra (la naturalesa de la "mirada") genera un canvi radical en l'actitud i disposicions subjectives d'aquell que mira, i de la seva forma de "posar-se" davant de si mateix i de la realitat global de la qual en "forma part". "Mai podràs banyar-te dos cops en el mateix riu", afirma Heràclit. La imatge del riu és la d'una realitat fluent que arrossega tot allò que és viu (physis), però que es troba en una situació de "trànsit" susceptible de ser "contemplada" únicament per l'home (que, en aquest mateix moment, adopta una condició no únicament "natural", sinó "divina"). Aquesta actitud de contemplació porta a descobrir en tot allò real (i en el meu propi interior) una "harmonia" que resulta de l'equilibri entre contraris, vist ara com una acceptació de la transitorietat de la "part" com a moment necessari per a l'equilibri (i harmonia) del "tot". Les preferències de les unitats parcials no són rellevants, ni tampoc els seus interessos o judicis de valor en un sentit d'autoafirmació individual. La "visió del conjunt" porta a la transcendència de la closca tancada de la subjectivitat abocada a les passions desordenades o deslligades de la idea de "comprensió". Ara bé, "comprendre" no significa, com ja apuntava Spinoza, "justificar" qualsevol pensament o acció (pròpies o d'altres éssers humans). Significa únicament descentrament de l'egoisme, obertura a la totalitat, transcendència de l'àmbit de les pròpies passions i, conseqüentment, possibilitat de "creixement" (i de canvi). En aquesta línia es desenvolupa la filosofia estoica que influirà fortament en Spinoza i en Kant. El "logos" oposat al "pathos" grec apareix aquí com a raó enfront de naturalesa.