Pere Gomila26/06/12 0:00
TW
0

Feia temps que estava malalt, però açò no li va ser obstacle per mantenir fins al darrer moment la seva activitat i els seus projectes, la seva valuosa tasca de cara a les escoles, el seu entusiasme per transmetre la passió per la lectura. Aquests dies hem pogut llegir a la premsa –la de paper i la digital – els nombrosos articles i obituaris en què amics i admiradors han posat de manifest l'estima i l'admiració que li professaven. Carles Capdevila, director de l'ARA, destacava justament com Emili Teixidor seguia amb el seu programa a pesar de tot: "el que més em va impactar és el motiu pel qual encara feia l'esforç d'anar a escoles estant sotmès a quimioteràpia. I a quines anava. No podia ni volia ni sabia dir que no a les de barris complicats, aquelles on notava l'enorme esforç integrador, cohesionador, de l'escola. La meva vocació és ser mestre, deia, i m'he estimat els alumnes com fills." I és que Teixidor, a més de ser un gran novel·lista, era també un gran pedagog, un mestre d'aquells de raça, de cap a peus.

Aquesta vocació per l'ensenyament el va dur a fundar l'any 1958, juntament amb altres companys, l'escola Patmos, que esdevindria un centre de referència per la seva línia de renovació pedagògica. Així com també devia ser la causa per la qual, a finals de la dècada dels seixanta, inicià la seva producció literària en el camp de la narrativa juvenil amb llibres com "Les rates malaltes" (1967), "Dídac, Berta i la màquina de lligar boira" (1969) i "L'ocell de foc" (1970). Aquestes obres, i les que publicarien altres escriptors com Francesc Vallverdú o Joaquim Carbó, posaven fi a una important mancança de literatura en català adreçada a infants i joves en aquella època. Teixidor participaria també a les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents que tan importants van ser per fomentar la lectura en la nostra llengua entre els al·lots i les al·lotes quan aquesta encara era prohibida a les escoles.

Emili Teixidor va començar a publicar literatura per a adults l'any 1979 amb el recull de narracions "Sic transit Glòria Swanson" que seria mereixedor del premi de la Crítica Serra d'Or. Després vindrien dues novel·les tan importants com "Retrat d'un assassí d'ocells (1988)" i "El llibre de les Mosques" (2000). Però no seria fins a la publicació de "Pa negre" (2003) que l'autor es faria més conegut i popular, sobretot amb motiu de la reconeguda i admirada pel·lícula que Agustí Villaronga i Isona Passola feren l'any 2010 sobre aquesta novel·la que retrata amb mestria el món fosc i dolorós de la postguerra vist a través dels ulls d'un infant. Un tema que, des d'una altra òptica, tornaria a tractar Teixidor a "Els convidats" (2010), la seva darrera novel·la.

Si havíeu tingut oportunitat de veure Emili Teixidor a la televisió, sabreu com era capaç, amb la seva paraula apassionada, amb el seu gest precís, d'encomanar l'entusiasme per la lectura. Són conegudes les seves estratègies, enginyoses, intel·ligents, efectives, per induir els alumnes a la lectura d'un llibre determinat sense imposicions, només amb el poder de la seducció. En el seu magnífic assaig "La vida i la lectura" pares i educadors poden trobar la millor forma de fomentar la lectura entre infants i joves. Diu Teixidor: "Contagiar el desig de llegir és com contagiar qualsevol altra convicció profunda: només es pot aconseguir, o millor intentar, sense imposicions, per simple contacte, imitació o seducció. No es tracta d'omplir cap vas – cervell – buit, sinó d'encendre un esbarzer amb el foc que ens remou"

Us recomanaria vivament que llegiu els llibres d'Emili Teixidor. Els que hàgiu vist la pel·lícula "Pa negre", però no conegueu el llibre, hi trobareu allò que no pot transmetre un film per bo que sigui: el batec del llenguatge, la riquesa del matís, el pes de la memòria col·lectiva i el procés de creixement de n'Andreu, l'al·lot protagonista, amb la descoberta del món i de les sensacions de l'adolescència, de la sexualitat, ben cert, però també de l'odi i la traïció en aquell context de tragèdia i devastació moral de la postguerra. La força del llenguatge té un paper essencial en l'evolució del personatge i en la descripció dels ambients i de la gent; l'ús intel·ligent d'una llengua que sap incorporar els girs i les expressions propis de l'època en personatges com el de l'àvia fan vívida, esplèndida, la recreació d'aquell món.