El que hem forjat al llarg del temps

A partir d'una premeditada voluntat per generar conflicte allà on no existia i mitjançant la modificació de la Llei de Funció Pública, el PP ha decidit rompre el consens establert en la llei de normalització lingüística de 1986 i devaluar el català a l'administració, aconseguint que sigui mèrit enlloc de requisit.

A partir d'ara ja no serà obligatori que el nostre funcionariat hagi de conèixer la llengua pròpia. El que fins ara garantia als ciutadans el dret a viure la seva relació amb l'administració, tant en català com en castellà, s'ha romput.

Els poders públics deixen de ser els garants de la nostra llengua per la solitària decisió del Govern Bauzá. I així és romp un equilibri sempre inestable però de rellevants resultats en les últimes tres dècades. Un canvi que per la seva profunditat no suposarà alteracions evidents en el curt termini però que representa l'inici d'una erosió que demanarà temps per tastar les seves funestes conseqüències.

Després de 26 d'anys d'un mateix compromís institucional per part de totes les forces polítiques. Allò que es va acordar en època del President Canyelles i que reafirmaren els Presidents Soler, Matas i Antich, a l'actual President Bauzá li bastaren dues hores de debat per condemnar-ho al calaix de la història.

Ni tota la mobilització i els esforços fets per l'OCB, ni la crítica establerta per part d'històrics dirigents populars, ni la clara i ferma postura dels partits de l'oposició, ni tan sols el rebuig de la Universitat i d'experts filòlegs impediren aquest atemptat a la nostra llengua.

Els nostres trets identitaris, la cultura, la llengua, les institucions, els símbols, demanen sempre molta cura i un immens respecte alhora de fer-ne ús d'ells. La història ens ha mostrat massa vegades les conseqüències de menysprear i banalitzar allò que aporta solidesa a la nostra identitat col·lectiva.

I per açò preocupa, i molt, el camí emprès per un Govern Autonòmic qui des de la fortalesa que els hi atorga la majoria absoluta decideixen alterar -paradoxalment però, plegats en la més estricte solitud- aquells grans pactes que tant esforç ens costà assolir i que tants avanços ens han portat com a societat.

A la mutilació institucional de la nostra llengua, l'acompanyen la degradació del model territorial, la devaluació d'una educació i sanitat esdevingudes garants de la nostra cohesió social, l'especulació envers l'arquitectura institucional i el seu equilibri territorial,...

I ho sabem que els temps que corren ho són molt difícils. I que ens obliga a nous plantejaments. Però precisament per açò menys s'entén encara la solitud en la que s'actua, en la que es decideixen rompre consensos i tensar una societat que atònita veu com es justifiquen decisions que massa poques vegades coincideixen amb el vertader interès general.

Tots sabem que la realitat que ens trobarem en sortir d'aquesta maleïda crisis serà molt diferent. I que molts seran els canvis i esforços que encara ens tocarà afrontar per tal de poder-la superar. Però dins aquest difícil trànsit no ens podem permetre deixar pel camí -si pretenim sortir-ne vertaderament reforçats- allò que al llarg de tants i tants anys hem forjat i que ens aporta caràcter, identitat i singularitat... i açò depèn, encara que alguns ens ho vulguin negar, sobretot de nosaltres mateixos.