Una mirada creient a la crisi

La crisi és analitzada quasi sempre des del punt de vista de les causes econòmico-financeres i polítiques que l'han provocada. Però sense ignorar aquesta anàlisi, també podem tractar de mirar-la des de l'òptica creient, és a dir, "tal com la mira Déu en Jesucrist". Sabem que en Jesucrist Déu ha davallat al nivell més ínfim de la nostra realitat des d'on s'ha carregat al coll la injustícia del món i s'ha fet seva la causa de les víctimes per tal d'obrir-nos una via de sortida. És aleshores que, si creim en aquest Déu, ens hem d'identificar amb els de més avall de tots des dels quals veure la resposta que cal donar. En línia amb aquest pensament, el Concili Vaticà II, començava la seva constitució Gaudium et Spes amb aquesta declaració de principis: "el goig i l'esperança, el plor i l'angoixa de l'home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota casta d'afligits, són també el goig i l'esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en el seu cor".

D'acord amb aquesta visió, la comesa de l'Església en el món no és altra que fer-se seu el missatge de Jesús i encarnar-se en el món. L'amor que ha rebut i rep de Déu no ens pot deixar indiferents davant el drama dels qui pateixen amb més severitat les conseqüències de la crisi actual. Aquest amor va més enllà dels límits de l'Església. Com deia en Luther King en un cèlebre sermó sobre la paràbola del bon samarità, el sacerdot i el levita, representants institucionals de la religió, es degueren demanar davant el ferit de la cuneta: "què ens pot passar si ens aturam a auxiliar-lo?", mentre que el samarità es preguntà de manera diferent: "què li pot passar al ferit si jo ara no m'atur a socórrer-lo?". Així és que la crisi ens pot dir, si la sabem llegir amb aquests ulls, quina és la missió de l'Església ara i aquí com a família de Déu en el món.

Tornant a citar l'esmentada constitució conciliar Gaudium et Spes, l'Església per complir la seva missió "té tothora l'obligació d'esbrinar els signes dels temps i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli" (4). No hi ha dubte que la crisi actual, per la seva transcendència, així com també els moviments de solidaritat i de voluntariat són signes o senyals d'avís de Déu en el nostre temps. Reclamen la nostra atenció perquè, després de constatar la realitat, ens hi confrontem amb la llum que ens dóna l'Evangeli de Jesús i la saviesa acumulada per la comunitat cristiana. D'aquí han de sorgir llavors propostes d'actuació. Una volta hem passat del dolç encant del benestar al malestar, estem en millors condicions per captar els advertiments a superar la tebiesa, mediocritat i vulgaritat com a símptomes d'un refredament en l'amor, tal com exhorta l'Apocalipsi a les comunitats. I és que, som recalca sant Pau, "si no estim no em serveix de res el que faig". Hem de retornar idò a aquest amor primer i desembullar l'Evangeli dels interessos anti-evangèlics amb què de vegades l'hem embolicat.

El problema més greu provocat per la crisi és l'atur que desfà persones i esfondra famílies. I cal no oblidar que, en el fons, les arrels d'aquesta crisi són l'avarícia, la cobdícia i l'especulació. L'avarícia humana és pecat i la cobdícia és idolatria. És el mal que enfosqueix la raó i complica les solucions. Fa falta denúncia del mal i les seves causes, però també cal la conversió personal perquè no hi ha justícia sense persones justes. I al mateix temps formular i engegar unes propostes que incidesquin en la micro-economia: educar per a la justícia, compartir el que tenim enc que sigui poc, crear espais de trobada i de fraternitat, educar-nos per viure austerament, organitzar-nos d'una altra manera. I tal com ens diu Benet XVI en la seva carta "Deus caritas est": hem de saber quan cal rallar de Déu i quan convé callar sobre Déu perquè parli només l'amor.