Un tast de resurrecció

La meua creu. A la peça curta, la dels dos braços paral·lels al terra, hi ha la possibilitat, l'anhel i l'esperança de la guarició física. A un braç hi tenc la meua dona, amb tota la família; a l'altre, la doctora que té cura del meu tumor, i tota la maquinària imprescindible per a una possible sanació o mitigació de la malaltia: hospitals, doctors, investigadors, laboratoris, medecines...

A la peça llarga, la que des del terra apunta cap a l'infinit, a l'etern, hi tenc dipositada la fe en la meva guarició espiritual. Baix, hi sent la presència de la Comunió dels sants, aquest magma còsmic format per la multitud incomptable de sants, persones de fe i germans de bona voluntat que m'han precedit en el pelegrinatge pel món: els desconeguts, els que he pogut conèixer, els que he estimat i els que han fet que m'hagi sentit estimat. També en som part els que encara vivim a la terra i ens preocupam i pregam amb ells per la guarició de tots els mals i necessitats del món.

Dalt de tot hi ha situats Déu, el meu creador, i Jesús, el Crist.

Crec en Déu Pare. Ell va crear el món –i va veure que la creació era bona– i m'ha creat a mi; m'ha fet lliure i m'ha donat la possibilitat del discerniment. No crec en un Déu que pugui fer diferències i faci patir, morir o, fins i tot, matar cap de les seues criatures. El meu Déu no envia mals als seus fills ni vol posar-los a prova fent-los passar sofriments. Ell no m'ha enviat una malaltia incurable ni vol que ningú tengui accidents o desgràcies de qualsevol casta que ens apropen a la negror, a l'abisme, a la desesperança. Tot el contrari: no té el braç estirat amb un dit acusador, sinó els dos braços ben estesos, oberts en actitud amorosa: Ell és el meu refugi, el meu empar, el meu gombol davant les maltempsades, la tristor, les dificultats, la fosca.

Crec en Jesús, el Crist. Jesús m'ofereix la bona nova del Regne de Déu –el seu Evangeli– i acompanyar-me, fent-me costat, si el vull seguir i ser part també de la seua resurrecció, ultrapassant l'abisme, la mort. El seu mestratge, la preferència pels més mesquins i refusats, li causa l'animadversió i posterior persecució dels poderosos, del Temple, dels que rebutgen els malanats i viuen a costa de la majoria de la gent. Ell té temptacions de deixar-ho anar, però no ho fa; si ho troba massa feixuc i pateix angoixat, ple de tristor es posa en mans de Déu, l'estaló que no falla. Quan ja ha patit la passió i, clavat a la creu, no pot aguantar més sofriment, crida a Déu, hi cerca refugi: "Pare, per què m'has abandonat?"; tomba el cap i expira. I Déu el reivindica: el fa transcendir la mort, el ressuscita i el fa viure ja per sempre més.

Quan entr a una església i veig el Crist clavat a la creu, no m'agrada; preferesc la creu nua perquè Jesús només hi va passar de manera fugissera: la creu és el trampolí per a la resurrecció; el Crist, no el veig a la creu, el sent aquí, entre tots noltros, i acompanyant els que volen seguir el seu exemple d'amor.

La malaltia, un tast de resurrecció. La dissort, l'angoixa, la negror, l'abisme, no poden ser la meva fi. Si vull ser seguidor de Jesús, si tenc fe en el seu mestratge i en la seva resurrecció, la malaltia pot significar un avenç d'aquesta resurrecció; amb l'estaló del Crist i el gombol de Déu, puc preveure la llum, la plenitud eterna, i també arribar a transcendir la mort.

El pregó Pasqual. Com diu Xavier Morlans en la seva versió:

Atents, amics, en la nit del món.
Sentiu com neix una nova llum.
Alcem-nos tots, el cor vigilant:
És el Crist que avui ens salva!