Economia

Segons Marx la crisi del que ell anomenava sistema capitalista era conseqüència inevitable de les seves contradiccions internes, com ja havia passat de manera igualment inexorable amb les societats estamentals a l'Edat Mitjana o amb les esclavistes a l'Edat Antiga. Des d'aquest punt de vista la interpretació que fa del fenomen de la modernitat és del tot oposada a la de Hegel, de qui en prengué la concepció dialèctica de la realitat. Per a Hegel, la modernitat significa el triomf de la Raó i, amb ella, el moment culminant de la Història. Per a Marx, en canvi, la societat industrial moderna és un estadi més en el desenvolupament de la preshistòria, donat que una societat digna de ser anomenada humana, i amb ella la història mateixa de la humanitat, encara ni tan sols ha començat. Marx centra el seu anàlisi de la societat capitalista en el món del treball en el context de l'època immediatament posterior a la Revolució Industrial. La pensadora contemporània H. Arendt marca distàncies, en aquest aspecte, respecte del pensament de Marx. Ja la distinció arendtiana entre tasca, treball i acció posa de relleu que el món del treball ha perdut la seva centralitat, en deixar-lo fora de l'esfera pròpiament dita de l'acció. El desplaçament suposa invertir, en certa mesura, els plantejaments del marxisme clàssic que tendia a contraposar infraestructura i supraestructura per fer recaure el pes dels canvis i de l'activitat humana en general en la primera. D'aquí la crítica marxista a la religió, per exemple, en considerar-la part de la superestructura social que serveix de legitimació d'una infraestructura econòmica fonamentada des del seu mateix principi en unes relacions entre els éssers humans de naturalesa radicalment injusta. El mateix es podria dir de l'esfera del Dret, o de la Política (Estat). El que cal subvertir és el sistema econòmic capitalista, ja que en ell radica la font de totes les altres relacions injustes. La societat moderna, afirma Marx, és una correlació exacta amb la Idea de Llibertat que el seu mestre Hegel havia conceptualitzat i transparentat millor que ningú, sols que posada tot just del revés. És a dir, la filosofia (de Hegel) pensa la realitat conceptualitzant-la, però aquest camí ja ha estat recorregut fins allà a on es podia portar (el seu final, la seva màxima expressió). El que cal ara no és pensar més el món, sinó transformar-lo. El mateix Marcuse, molts anys més tard, estableix un lligam entre Raó i Revolució, que es reconeix inspirada en Marx. La Raó (la filosofia) ens mostra la realitat tal com hauria de ser, però l'experiència (l'explotació humana que dimana de la lògica interna del capitalisme) se'ns apareix com aquesta mateixa realitat sols que invertida. Si la realitat concreta i viva dels éssers humans (bàsicament en el món del treball en el si del sistema capitalista) es pot entendre com allò que la filosofia pensa (la Llibertat) però invertida, és a dir, posada del revés, aleshores la conseqüència de la filosofia no seria altra que una exigència de transformar la realitat, capgirar-la, subvertir-la, posar-la novament del revés ("Raó i Revolució" és un dels textos de capçalera de Herbert Marcuse durant els anys seixanta), per a retrobar la seva correspondència amb la idea de Llibertat. El que fa que Arendt s'allunyi del marxisme és, per una banda, una visió reduccionista de la persona, que es tradueix en una noció pobre del concepte d'acció. Per altra banda, el seu excessiu economicisme, i en el fons, materialisme (el conegut com a materialisme històric). Quan Arendt se reclama com a pensadora política no trenca amb la tradició filosòfica, sinó que la porta al terreny que ella considera més propi en el context de la nostra època. La política, afirma Arendt, acaba sent vista de manera reduccionista com una serventa de l'economia Però el que ens recorda Arendt és que la política té el seu propòsit i el seu sentit propi, autònom respecte de les exigències i les lleis de l'activitat econòmica, la qual cosa no significa que aquesta darrera no tengui la seva importància. Però l'home no és home només perquè treballi (o en tengui l'aspiració) i d'aquesta manera es guanya la vida, sinó, per damunt de tot, pel que actúa ètica i políticament.