Merkelreich

Al marge de la política ficció, sembla que avui la Unió Europea no és governada per les seves institucions sinó pels designis de la senyora Merkel —per posar-hi una cara, un nom. Com és sabut, la seva recepta per sortir de la crisi consisteix en la reducció de la despesa pública, el control del dèficit, la contenció de la inflació i unes reformes socioeconòmiques que haurien d'incrementar la competitivitat amb les economies emergents. És clar que fins ara no es veu cap resultat positiu, i qui sembla haver encertat més el pronòstic són els economistes que als inicis de la crisi van advertir que aquestes mesures portarien més atur, retracció del consum, falta de liquiditat i crèdit per a les empreses, caiguda de la inversió; en una paraula, l'estancament de l'activitat econòmica.

Cada vegada són més nombroses les veus discordants amb la recepta germànica, creix el reclam d'estímuls a l'economia productiva com alternativa a una austeritat pressupostària que ens està enfonsant en la misèria i sembla destruir les possibilitats de la recuperació.

L'any 1923, essent vostè corresponsal de 'La Publicitat' a Berlín, va viure en directe el desgavell hiperinflacionista que havia provocat la impressió massiva de paper moneda sense suport econòmic real. Ho explica d'una manera magnífica al seu llibre 'Notes disperses', però la seva reflexió presenta alguna discrepància essencial amb l'anàlisi de la majoria d'historiadors econòmics. Per aquests, encara pitjor que la hiperinflació va ser la política deflacionista. Vostè la va considerar un mal necessari, una solució dolorosa. Pels economistes, la política del govern de Weimar basada en una dràstica retallada de la despesa pública, les baixades salarials i el manteniment a ultrança de la cotització de la moneda van estancar l'activitat econòmica i van provocar la pitjor recessió del segle XX.

En qualsevol cas, arran de l'observació d'aquells fets, vostè va descriure la cultura alemanya com una cursa desenfrenada a la recerca de la solució del problema de la dualitat: en períodes de prosperitat, diu, Alemanya tendeix a l'especialització i, per la llei del pèndul, les èpoques de decadència condueixen a l'humanisme, que vostè entén aquí com un desfermament de forces vitals incertes i barrejades, susceptibles de donar qualsevol resultat. Al seu torn, Claudio Magris, al seu inoblidable llibre 'El Danubi', fa un apunt inquietant sobre la vocació alemanya de dirigir Europa: en el període d'entreguerres, el lideratge alemany era vist, especialment a Àustria, com la cultura més portadora de progrés. L'annexió d'Àustria, i en general el Tercer Reich, hauria estat la perversió tràgica i caricaturesca de la simbiosi entre liderat alemany i esperit progressista. Tot recordant Thomas Mann, Magris assenyala que la passió alemanya per l'ordre amaga una secreta propensió al caos.

És gratuït, o potser inoportú, establir paralel·lismes entre la vocació de guiatge europeu de la 'Kultur' alemanya de principis del segle XX, i l'ambició representada per Angela Merkel de manar i decidir el futur d'Europa? Té sentit demanar-se avui quin és el destí d'Alemanya? Em fa l'efecte que és una pregunta equivocada, superada, més pròpia de la primera Modernitat. Crec que si alguna cosa hauríem d'haver après del segle XX és que en política no n'hi ha, de destins. Els pobles que s'ho han cregut, prest o tard han acabat sotmetent-ho tot a la seva consecució i han abocat la història a la catàstrofe. No hi ha destí, només camins, i amb Antonio Machado coneixem la seva naturalesa inaferrable: sense glòria ni seguretats, només amb la voluntat d'anar-los fent, a les palpentes i travessant boscos d'espines.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.