Quan era petita, de tot el que m'ensenyava a fer ma mare a casa, el que més m'agradava era estendre la roba. Record algunes nits estrellades des de dalt el terrat, fins i tot les converses que teníem, mentre entre oloreta de sabó i de suavitzant l'ajudava amb els tres mil parells de calcetins i de braguetes, de llençols, de faldes d'uniformes d'anar a escola.
Aquell gust d'estendre la roba no l'he perdut mai. Avui en dia fins i tot faig el que jo anomen "poesia de casa", quan estenc roba blanca les nits de lluna plena i m'atur uns minuts a mirar la imatge, o em dedic a classificar-la segons les mides i els colors. Com m'agrada que la meva roba s'eixugui amb la tramuntana! Per a aquesta tasca, no hi ha un vent millor.
A Maó ja no es pot estendre la roba si la veuen des del carrer. Valenta gràcia.
Ho diu una ordenança municipal apel·lant al civisme i la bona imatge. Però resulta que no tothom pot pujar dalt el terrat com feia jo amb ma mare, i d'aquesta manera s'obliga la gent a tenir deshumidificadors o eixugadores elèctriques (no en consumim prou d'energia, es veu).
És tan relatiu el que es pot arribar a entendre per mala imatge, i tan mediterrànies aquelles balconades plenes de vida... que tenc la sensació que a força d'ordenances perdrem part del tarannà i del sentit comú.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.