Sembla una continuació de la llegenda dels 300 a les Termòpiles, la batalla de tres dies de durada pel control de l'estret on Leónidas, el rei dels espartans i 300 homes especialment triats van lluitar en l'intent de retardar l'avanç dels perses a Grècia, 480 a. de C. Res més lluny de la realitat, encara que tots recordem la frase que "Espanya no és Grècia" (i així ens va). Actualment s'està lliurant una altra batalla, la de la prima de risc a 400 (i escaig) punts bàsics del Spread/diferencial sobre deute sobirà entre l'1,69% d'Alemanya i el 5,93% de l'espanyola. El problema de l'encariment del tipus d'interès sobre el nostre deute i les expectatives de creixement de beneficis de les nostres empreses és inversament proporcional, la qual cosa demostra que el risc de Default/fallida país no davalla, sinó tot el contrari, la prima seguirà creixent si no repaguem el capital, tenint en compte que a mesura que passi el temps hi haurà menys diners disponibles i sense intenció de comprar el nostre deute sobirà, i un altre efecte depredador en forma de mesures fiscals abocades a la recaptació d'impostos a les empreses i a les famílies, superendeutades, i amb beneficis/ingressos cada vegada més petits.
Tot això demostra que totes les injeccions de liquiditat efectuades amb càrrec a la butxaca del contribuent/estalviador per donar-li-ho al despilfarrador endeutat no ha funcionat, és més, han incentivat i rescatat els que han gestionat malament les nostres suors i esforços.
Us heu demanat si aquesta demanda del nostre deute davalla i seguim augmentant el nostre nivell de despesa, qui es menjarà tot aquest menú.
Senyors, si no convencem als inversors de la nostra renda fixa sobirana que els nostres ingressos són creïbles i que les nostres despeses s'ajusten a les perspectives de creixement, sortiran tots corrent en altres direccions, i si el nostre petit estalvi solament equival a la quantitat que Espanya ha de gastar/pagar en concepte d'interessos, mantenint l'actual estructura d'estat atrofiat i elevada despesa pública, la nostra qualitat creditícia no pujarà i ens ficarà en la categoria de països el deute dels quals està qualificada ja com Junk Bond o "bono basura" (Portugal paga ja els interessos de deute en +- el 11% -1.000 Punts bàsics més- insostenible).
Hem de començar a amortitzar el nostre capital de deute per reduir-la, reduir el creixement de la mateixa, tallar en sec la sagnia de la despesa supèrflua, deixar de capitalitzar interessos com de costum, cuidant molt el manteniment de serveis bàsics, en educació, sanitaris, de salut, i en investigació i desenvolupament; i per contra retallar en administracions multiplicades per 10, empreses fantasma, subsidis encoberts, la cultura del cafè per a tots, les prebendes, el "arribismo", i el tot val. Sembla que els diners són gratis, i no és així. Tot això es manté amb impostos i amb diners que demanem prestats (a un interès elevadíssim per la desconfiança generada), i aquests diners han de retornar-se (sembla lògic).
Quan un sistema econòmic rescata el mal gestor i penalitza el qui genera diners, aquest acaba desapareixent. Hem d'encoratjar la creació d'ocupació privada, la iniciativa emprenedora, la inversió en idees originals i competitives, ja que és la que paga impostos, a més de ser eficients amb l'ocupació pública, mantenint i fomentant el necessari, el productiu, tallant d'arrel el superflu, el que solament consumeix i no ens serveix. El deute no s'arreglarà amb més deute.
Diuen els experts que el rescat d'Espanya, si es donés, costaria uns 500.000 milions d'euros, i aquest és un luxe que ningú pot permetre's, i molt menys els nostres amics i companys (?) de la UE. Em pregunto si.....
Podrien rescatar-nos si fos el cas? Som massa grans per caure? D'on sortiran els diners per equilibrar-nos en els nostres balanços? Com adeqüem despeses i ingressos per ser viables i mantenir l'estat de benestar social? Com resoldrem el "apalancamiento" operatiu basat en la reducció d'ingressos i el manteniment fervorós i sistemàtic de les despeses fixes?. Molts creuen que en el fons som més importants del que semblem, i per descomptat molt millors del que creuen i creiem, sent hora de crear consciència particular i col·lectiva de cap a on volem dirigir-nos, actuant la història com a just jutge i sense possible perdó per a errors greus, depenent al final de noltros i de la nostra capacitat de sacrifici i recuperació.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.