El missioner descregut (I)

Un missioner cristià, Daniel Everett, antropòleg i lingüista, surt a convertir una tribu amazònica perduda a l'interior de la selva, els Pirahâ, uns tres-cents individus caçadors-recol·lectors. Viu amb ells al llarg d'anys en condicions primitives, aprèn la seva llengua extremadament difícil, posa en risc la seva vida, la malària, anacondes gegants. Amb el temps, enlloc de convertir-los perd la seva fe, i passa d'una evangelista que vol traduir la Bíblia, a un acadèmic desesperat per entendre el seu estil de vida, per estimar-los en la descreença. El 2005 escriu un article sobre la llengua dels pirahâ a una revista d'antropologia, que posaria en qüestió la vigent i influent teoria de N. Chomsky sobre la Gramàtica Universal (GU); una idea dels anys 50, reformulada diverses vegades, segons la qual naixem amb una capacitat genèticament determinada que imposa una configuració a totes les llengües del món; la llengua dels pirahâ, segons Everett no s'avindria al disseny de GU, talment un fenomen que desdiu una llei de la física: els pirahâ només compten fins a 2, no tenen noms per als colors, no empren temps passat i futur, i no coneixen la recursió (la capacitat d'incrustar frases ad infinitum: el jove que dius que vas veure que caminava coix…). En una formulació estricta Chomsky considera la recursió el més essencial de la GU, altres capacitats que atribuïm al llenguatge humà –diu- són compartides pels nostres cosins els ximpanzés. És tracta, idò, d'una llengua primitiva?

No, en absolut, no hi ha llengües primitives, hi ha poca discussió en aquest punt. No hi ha fòssils entre les llengües, l'escriptura, que ho pogués documentar, va aparèixer ahir-despús-ahir, devers el 3.500 aC. Posem que el llenguatge va aparèixer entre 100.000-50.000 aC, la discussió més aviat està si va ser un procés ràpid, alguna mena de mutació cerebral de ràpides conseqüències, o un procés lent que va readaptar capacitats ja existents i compartides. En un altre cas no hi ha llengües en estat de formació, rudimentàries. Les llengües tenen el que han de mester per comunicar-se, i res no hi té a veure si compten amb un lèxic de 3.000 paraules, o de 50.000, com podria ser el cabal d'un universitari de pla antic. Vol dir que els pirahâ no necessiten comptar més enllà de 2? Everett defensa que sí, no els cal més: 1, 2, , molts… I no poden parlar en temps passat? i no poden dir coses com: el forat de la barca del meu germà… Sí, ho poden dir, però d'una altra manera, començant que el concepte de 'germà' no existeix. Uf! Per a Everett seria un cas clar en què la cultura modela la llengua. No saben comptar, no ho han de mester (altres pobles han importat numerals d'altres llengües), però no són mentalment deficients; no parlen en passat, com tampoc no tenen mites i llegendes (recordau aquí els famosos 'universals culturals', tots els pobles tenen…).

I entremig les misèries de l'acadèmia. Everett, l'home que millor coneix la llengua dels pirahâ, discutit en les seves descripcions, o acusat de fonamentalisme religiós, o aquell altre que diu que li han dit que Chomsky ha dit que Everett és un 'charlatan' (també es diu així, en anglès), ho ha dit Chomsky? Ningú no ho sap. Noam Chomsky, de fet, un home de gran amabilitat, pot ser acadèmicament inmisericorde en la controvèrsia. Altres recorden el que ja s'ha viscut: contradir el gran mestre és una forma d'accedir ràpidament a la fama. La cosa apareix en grans titulars de premsa: "El rei de la lingüística destronat", emboliquem-ho encara més, si tenim en compte que la premsa nord-americana conservadora a Chomsky fa temps que l'esperen a pas: si no poden neutralitzar l'activista polític ("Arguably the most important intellectual alive", segons The New York Times), provem de desprestigiar el lingüista. En fi, misèries i sensacionalisme científic, el darrer gènere a incorporar-se a la claveguera.

La idea que les llengües poden tenir una configuració comuna i que les diferències són superficials s'enfronta a la intuïció i l'experiència dels parlants, provi el lector esforçat a aprendre xinès o navajo. Chomsky ha dit que si un alien visitàs la terra, diria que els humans parlam dialectes de la mateixa llengua. Deu ser una semblança molt profunda, dirà l'aprenent, però no som capaç a veure-la. Quin és el rerefons de la disputa? un d'ells, si és la cultura que determina la llengua, o si la llengua configura la cultura. Everett creu que la simplicitat de la cultura pirahâ ha configurat la llengua, Chomsky més aviat diria que la forma en què les cultures diverses aporten variacions a les llengües és més aviat superficial, pot afectar parcialment el vocabulari, però difícilment l'estructura gramatical. La simplicitat del pirahâ (12 consonants, 3 vocals) és una miratge, té una prosòdia força complexa, un sistema de tons de gran sofisticació.

I és aquí, llengua i cultura, on la cosa s'enverina amb un fantasma que ve de lluny, l'anomenada tesi Sapir-Whorf, origen d'una controvèrsia incessant, fàcilment manipulable, políticament utilitzable.