La profecia maia

La mare, havia estat tot el dia cuinant aquells plats que més agradaven a tota la família, dolços, salats, gelats, calents i es varen preparar amb els millors vestits per esperar que es produís aquest fet irremeiable

Després, tota la família, inclòs Puki el ca, varen davallar a la bodega que tenien baix de casa.

Varen encendre la llar amb llenya de carrasca i varen omplir tota l'estança d'espelmes que li donaven un ambient molt acollidor, envoltats pels milers de bòtils de vi que restaven als estants, ben posats per països, denominacions d'origen i varietats de raïm.

Com a la família hi havia una gran afició a la música, i donat que cadascun dominava al menys un instrument, guitarres, el piano, trompetes i violins els varen davallar també per animar aquest darrer sopar i fer-lo ben divertit.

Era ja ben prop d'acabar el capvespre i el pare va anar omplint grans gots amb la deliciosa cervesa que ell mateix feia. A la segona ronda, la filla menuda va començar a fer sonar el piano amb les primeres notes d'un tema de Stefhane Grappelli que la mare al violí s'apuntà ràpidament a interpretar.

En començar el sopar, el pare va anar al racó de la bodega més fresc i sec on guardava les joies més delicioses, només a punt per obrir-se en les grans celebracions, i aquesta, sens dubte n'era una d'elles. Va agafar amb molt de compte, com si agafés un fiet acabat de néixer, dos bòtils del Chateaux Margaux de l'any 1967 que de ben segur en aquest món a punt d'aturar-se, serien de les poques ampolles que quedarien encara.

El fill major en aquest just moment començà a sonar amb la trompeta un deliciós tema de Cris Barber, lent i melancòlic al principi i pujant poc a poc en ritme i octaves convertint-se al final en un esclat de sons i notes.

El temps i l'espai s'havien reduït en aquella bodega en un gran manat d'emocions i de joia.

La mare havia davallat tots els àlbums de fotos que hi havia a casa. Fotos dels pares, joves encara, nuvis, després ja casats, fotos dels fills conforme havien vingut, uns darrere els altres, fotos dels viatges fets, celebracions, de familiars que ja no hi eren, amics que eren molt lluny...

El pare tornà a fer un altre viatge al racó especial de la bodega i va treure uns bòtils del Champany Krug de l'any 1976, miraculosament ben conservatsencara, en brindar tots, un fill va començar a cantar la cançó "Les meves vacances" del mestre Ovidi Montllor i tots es varen afegir a cantar, "seré més jove i tornaré a estimar a cada instant..."

Com he dit, el temps no existia, anava passant però la família no li donava cap atenció.

Va ser llavors que un dels fills va sortir al jardí a fer un cigarret, i va notar de seguida el conegut renou que tots els matins feien els pardalets que niaven al gran datiler quant començava a aclarir el nou dia, i mirant cap a l'est va veure que venia una claror molt semblant a la que venia cada dia des que el món és món.

Va tornar a entrar a la bodega, el seu pare sostenia ara a les seves mans un Brunello de Montalcino que mirava amb els ulls humits, recordant que la guardava pel dia que el València guanyés la Champions League, i li va dir: Pare, crec que deuríem deixar-ho per a la propera profecia".