Boira veneciana

Eladi Saura15/03/12 0:00

Vaig arribar a Venècia un vespre fred i humit del febrer de 19... Un cop establert a l'hotel, un vell palau gòtic, vaig allitar-me de seguida, amb la intenció de matinar l'endemà: volia visitar la piazza San Marco abans que els turistes arribats de terra ferma l'envaïssin. Al matí, en sortir de l'hotel, em va embadalir trobar-me una ciutat emboirada, lletosa, fantasmagòrica, irreal. Mai, en cap visita anterior, no havia vist Venècia així; només en fotografia. Quin privilegi, ara, poder-ne contemplar esfumats i pàl·lids els seus canals, les seves cases, els seus palaus. Vaig dirigir-me a la piazza i vaig passejar-hi pausadament per dintre i fora dels pòrtics i per davant de les façanes del palau ducal i la basílica de San Marco. A continuació vaig pujar a un vaporetto, camí d'un d'aquells barris populars en què els turistes escassegen.

Fou pocs minuts després de desembarcar que la vaig veure. Dreta dalt d'un pont de barana metàl·lica, amb cabells i faldilla lleugerament moguts per un vent suau, mirant cap a la llunyania emboirada.

Vaig prosseguir el meu camí sense parlar-li. Però em vaig girar a contemplar-la. Ella seguia dalt del pont, immòbil. Fils de boira se li anaven acostant. Ella no em veia, o simulava no veure'm. Pocs segons després vaig tombar per un carreró.

Durant la passejada, la seva imatge, fascinant, m'acompanyava mentalment. Jo, captivat, li somreia.

"Tros d'ase! vaig dir-me a mi mateix, per què no li has dit res?". De sobte, responent a un impuls irreprimible, em vaig posar a córrer, delerós, cap al pont.

Quan vaig arribar-hi ja no hi havia ningú. Només la boira.

Ho record com si fos ara mateix, però han passat ja molts anys d'aquesta història. Què se'n deu haver fet d'aquella aparició encisadora, d'aquella criatura enlluernant? No la retrobaré mai més.

Encara que, des de llavors, de tant en tant em visita en somnis.