Balança fiscal i reforma laboral

No discutiré la necessitat de la reforma laboral. Sembla que una gran majoria de qui se suposa que hi entén una mica hi està completament d'acord. Vivim en un context insostenible (vint per cent de persones sense feina, manca de perspectives laborals per al jovent –cinquanta per cent de desocupació, a determinades franges d'edat-, manca d'incentius per crear empreses, etc) i, per tant, resultava absolutament imprescindible de fer-hi alguna cosa. Com sol ocórrer, emperò, no existeix un consens sobre què s'ha de fer per pal·liar la situació, per generar ocupació i per anar construint una societat on la xacra de la manca de treball no ho embolcalli tot com una amenaça permanent.

Les patronals, en línies generals i a grans trets, han considerat que la reforma laboral que emprèn el govern de l'Estat va en la línia correcta. També ho considera el grup parlamentari de Convergència i Unió, que, a grans trets, se suposa que li donarà suport en tràmit parlamentari. A l'altre costat, els sindicats –també en bloc- es posicionen en contra de la reforma laboral. Ho fan, en general, de manera acrítica, des del meu punt de vista, perquè no tenen en compte les circumstàncies de cada comunitat dita autònoma, ni la perspectiva d'allò que es podria fer si a l'Estat espanyol s'acometés una altra reforma del tot necessària.

Perquè, certament, la reforma laboral –sigui o no encertada – queda coixa si l'Estat no reforma, abans, la manera de gestionar les seues pròpies balances fiscals amb les comunitats autònomes, i el decalatge fiscal entre aquestes comunitats autònomes. Vull dir que bastaria aplicar al Regne d'Espanya els mateixos criteris que regeixen a la Unió Europea o, rebaixadament, els criteris que regeixen a estats federals com ara Alemanya.
Tota la resta implica que els governs no poden fer cap política proactiva. Consider que l'administració s'ha d'aprimar, i que l'estat paternalista i sobredimensionat constitueix una rèmora d'altres èpoques. Però sí que els governs han de tenir capacitat per poder dur a terme polítiques pròpies per crear ocupació. I que la intervenció governamental es fa necessària per revertir dinàmiques econòmiques com les que ha generat la crisi global que patim. En això hi està d'acord un amplíssim ventall d'economistes, de signes i orientacions molt diferents.

Ara bé, quina capacitat de dur a terme polítiques pròpies d'ocupació pot tenir el govern de les Illes Balears si patim unes balances fiscals amb l'Estat que són totalment desproporcionades en contra nostra? Com pot plantejar-se el govern de les Balears fer res proactiu per crear ocupació si els nostres recursos els administra bàsicament el govern de l'Estat i els redistribueix a d'altres comunitats dites autònomes?

Si no estiguéssim ja completament acostumats al trist paper de la majoria dels sindicats, en tota aquesta qüestió (com en d'altres), ens sorprendria que, a l'hora de plantejar alternatives a la reforma laboral que proposa el govern de l'Estat, no començassin per qüestionar les balances fiscals de les Illes Balears amb l'Estat i reclamassin –com a primera gran mesura per defensar els treballadors- un pacte fiscal que garantís un mínim de justícia i equitat en la fiscalitat de les nostres illes. El model més adequat, ja ho hem dit altres vegades, seria el Concert econòmic, un Concert econòmic amb l'Estat semblant al que ara mateix tenen el País Basc i Navarra.

Sentim de boca de dirigents del PP que en aquells territoris tenen una bona formació professional o que són exemplars en això o en allò altre. Però sempre amaguen l'ou, la clau de tot: l'existència del Concert econòmic. L'Estat espanyol no els espolia i els xucla els recursos com fa, sistemàticament, amb nosaltres. Clamar contra la reforma laboral sense exigir el Concert econòmic és com treure els sants de la Muntanyeta per reclamar que caigui una mica de pluja.