La mala educació

Al capdavall, el que he trobat em basta per confirmar la sensació que tenia d'antuvi: vostè considera que més enllà d'algunes experiències reeixides però sempre particulars, o d'haver tingut la fortuna de ser format per algun gran mestre, en general la política educativa del nostre país és, des de temps immemorials, la història d'un fracàs. En totes les etapes, des de la primera instrucció fins a la universitat, vostè identifica una sèrie de problemes atàvics, vicis enquistats i assignatures pendents —mai més ben dit— que fan que el sistema educatiu, que hauria de ser el motor d'un país que vulgui progressar, sigui més aviat un llast, un fre, un obstacle a sortejar. Al final, si els mestres i professors aconsegueixen algun èxit no és tant gràcies a les eines de l'ordenament educatiu sinó, ben sovint, a pesar d'ell. I per bé i per mal, ja tenia raó, ja, aquella mestra de Torrentbò, la senyora Leonor: són els pares els qui manen. Les criatures són com volen els pares...

Esteim en les de sempre: vostè parla dels temps de Maria Castanya. Descriu un món i una època que han passat avall. Per açò, que encara avui moltes de les seves agudes observacions sobre els problemes de l'educació es mantenguin fresques i vigents, no és gaire bon senyal.

La meva generació, com ha observat un filòsof, es creu la més especial de la història de la humanitat. Vivim com si tota la història fos el pròleg a la nostra època, i com si allò que s'ha dit, fet i après abans de nosaltres no comptàs gaire. Si no innovam —canviar per canviar?— som morts. Carregats de maquinetes i idees brillants, ens sentim cridats a reinventar el món cada dia. I ben mirat, moltes coses que els experts batien amb un rutilant neologisme, moltes vegades és com descobrir la sopa d'all: la veu de l'experiència i el sentit comú.

Què és estudiar? Llegir i a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar i decidir —saber el que té importància i el que no en té. Estudiar és una forma de l'amor: la carícia mental més fina i delicada que l'esperit pot produir. Açò ho va escriure vostè al 'Quadern gris'. Es pot explicar millor?

Però no ens en sortim. Avui, com en el temps de la seva joventut, cada vegada que pixam feim uns comptes. Cada canvi de govern significa una nova reforma del sistema educatiu que —ara és la bona, al·lots— serà la solució infal·lible i definitiva, acabarà amb el fracàs escolar i catapultarà els nostres estudiants a la primera divisió. El senyor Wert, que és el darrer que ha arribat al pont de comandament, no podia començar amb més mal peu, és a dir, igual que tots els seus predecessors i predecessores, fossin populars o socialistes: improvisant i imposant —pels meus escons— l'enèsima reforma. Política de consens? Sentit d'estat per pactar una estratègia educativa a mitjà i llarg termini, al marge de resultats electorals? No em facin riure: açò ja no seria Espanya.

Per no perdre el costum i tenir-nos entretinguts, del que es tracta és de canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Igual que ara, i igual que abans, com en aquells temps de la senyora Leonor, que deia: "Si hi ha constància i es té cul, o sigui amor propi, es té molt de guanyat."

Fins la setmana que ve, si Déu vol.