Rubalcaba s’imposa a Chacón

La crisi econòmica i la irresistible lleugeresa del ser que s'havia encarnat en la figura del president Rodríguez Zapatero han deixat el país en braceroles i l'han posat a mans d'un altre gran partit, el PP, del qual, després d'haver fet el contrari del que havia promès durant la campanya –ens ha augmentat els impostos-, no espero sinó desregulacions fetes en nom de la llibertat que malmetran grans conquestes socials: A la llengua pròpia li tocarà el rebre, el PTI serà malmès, es passaran pel folre la protecció del litoral que significava la Llei de Costes i es legalitzaran les il·legalitats urbanístiques dels qui van incomplir, mentre als qui han passat el calvari de servar les dures normes urbanístiques i les derivades de la legislació turística se'ls posarà una cara de babau que farà pena.

És per això que, després d'haver criticat durament la gestió política de Rodríguez Zapatero, veia amb temor i amb pànic que el substituís al front d'aquest partit Carme Chacón, que era, al meu entendre "un Zapatero en versió femenina", que és el mateix que va voler dir Rodríguez Ibarra però ben dit. O expressat d'una altra manera, diré que Chacón és, al meu criteri, una persona que encarna la mateixa la vacuïtat del ser de Rodríguez Zapatero, el mateix discurs sense continguts, el joc de frases curtes (l'escola recent del Twitter, tant de moda entre els polítics) i del joc de paraules ("aquí veo mucha buena gente, mucha gente buena"), que va repetint per si no les hem escoltat bé, i parla en to de míting als companys enlloc de cercar la reflexió serena i profunda.

Chacón encarnava al congrés l'ànima largocaballerista del PSOE, que és l'ànima que treu el partit quan ha perdut el nord i esdevé incapaç d'articular un projecte sòlid, elaborat, reflexiu, que es fixi sobre el que és essencial i no s'articuli a base de frases fetes o d'ocurrències i improvisacions. És cert que també Rubalcaba va fer una mena de desafiament que està en la línia del que acabo de criticar quan es va referir al trencament del Concordat amb la Santa Seu. I no ho dic perquè jo no hi estigui d'acord. Perquè jo, com a cristià, crec i defenso que és l'Església Catòlica la que, de fa temps, si és que volia ser una mica més fidel a l'Evangeli, hauria d'haver renunciat a aquest tractat internacional, que pot subscriure pel fet que és un Estat (una altra gran i inconseqüent contradictio in terminis) que li proporciona beneficis i privilegis dels què, no sols no hauria de gaudir, sinó als què hauria de renunciar.

Però tornem al PSOE i a la victòria de Rubalcaba que, avui per avui, (vist des de fora, però no des de la indiferència) era l'única esperança per redreçar el debat de les idees, tot i els retrets que se li poden fer per haver perdut les eleccions estrepitosament, o per haver estat partícip del govern de Rodríguez Zapatero. Hi estic d'acord, Rubalcaba té un taló d'Aquiles força dèbil i se'l podrà atacar per molts fronts, però és –dels qui avui han sortit a la palestra- l'únic socialista a nivell nacional que he pogut escoltar que no em fes sentir ridícul, que no em fes pensar que, dessota el seu llenguatge, no s'hi amaga res.

I anem al PSC, un partit que conec des dels inicis, des d'aquella Convergència Socialista de Catalunya en la què ens vam emmirallar els qui, a meitats dels anys setanta, volíem articular un socialisme a Menorca que fos capaç d'articular també el catalanisme i una sensibilitat cultural que el feia diferent del PSOE. Els catalans ho van aconseguir construint el PSC, que responia a un objectiu intel·ligent: assolir la màxima fortalesa del socialisme català mitjançant un nou relat de la catalanitat que unia en una mateixa identitat vells i nous catalans, i per la funció de ròtula entre el catalanisme i una idea plural d'Espanya. Nosaltres no. PSOE i PSM es van articular com a forces autònomes i independents, encara que després han hagut de fer molts esforços per governar plegats, normalment sense entendre's gaire. Sempre ho he lamentat.

Avui, però, si contemplem el PSC, veureu com s'ha anat desfigurant amb els anys aquest component catalanista que esdevenia essencial per a la seva composició i estructura (i ja sé que, ara, els meus amics del PSM em diran "veus com nosaltres vam fer bé de no fusionar-nos!"), a mans d'una gent nova (Zaragoza, Chacón, Iceta, Montilla, etc.) que l'han anat abandonat alguns dels vells principis. Entenc, per això, que un pensador independent com és Antoni Puigverd, afirmés dos dies abans del gran conclave socialista que els catalans d'esquerres tenien vertigen escoltant els canvis ideològics que improvisava Chacón. Això mentre el PSC observava el joc incomprensiblement en silenci.

I afegia Puigverd: "Pateixen de vertigen els que s'adonen que, de cop i volta, Carme(n) Chacón s'està carregant les columnes que han aguantat la història del PSC. D'una banda, diu que vol combatre 'amb ungles i dents' el pacte fiscal català en nom de la solidaritat (calla, tanmateix, davant l'única insolidaritat fefaent: els privilegis basconavarresos i els beneficis inherents a la capitalitat de l'Estat). Abjura també del tripartit, Chacón: considera que el PSC es va deixar eclipsar per Esquerra."

Vist, doncs, el que he pogut veure, estic content que la declamadora d'eslògans, la dona de les pauses preceptives en els discursos buits de contingut, la del "désir de soi" a flor de pell, com ha dit agudament Juliana, no hagi estat la guanyadora del congrés. El socialisme espanyol ha pres, al meu entendre, la millor solució possible. No sé si Rubalcaba és un jacobí (com assegura Oriol Pujol) o un Fouché (com han dit reiteradament tants altres). Però em sembla un puntal molt més sòlid que Chacón per afrontar l'inevitable travessa del desert que ha de fer el PSOE.