Sant Pere deu ser maonès

I és que, criatureta, els menorquins veiem la neu com una cosa divertida, com un fet que passa només de tant en tant i ens alegra el dia. Diu en Joan Pons, un escriptor ferrerienc a qui ton pare té una enveja sana per saber fer novel·les genials, que la neu en els mediterranis ens provoca la mateixa excitació que la primera visió del mar en la gent d'interior. I té tota la raó. Quan la predicció meteorològica insinua que tal vegada farà neu, ja ens exaltam. "I si aquesta vegada és cert?", ens demanem molts. "Ca, que passarà com sempre, molta renou i al final res!", diuen uns altres. La qüestió, però, és que tots en xerram per una estona, i imaginam aquesta illa verda nostra com de cop es torna tota del Betis, amb els seus colors verds i blancs.

Ahir, vam agafar cotxe i vam anar a veure la neu a Alaior. Com diu ta mare, si la neu no va a Ciutadella, Ciutadella va a la neu. Feia fred, molt fred, i nevava a les totes. Vam tenir el temps just per a què intentessis caminar dins aquella tanca plena de clots i bonys i tenyida de blanc. Fa dos anys, quan encara t'esperàvem, ja vas viure una nevada, però en aquella ocasió ens va bastar anar fins a Ferreries per veure-la. Aquesta vegada el trajecte ha estat més llarg, però ha valgut la pena.

Com te deia, petitó, per a la gran majoria de menorquins, neu és sinònim d'alegria i, sobretot, d'il·lusió. Ahir, molts problemes quedaven en segon terme tot esperant la neu, intentant fer ninots amb més o manco gràcia o queixant-nos de que "els del temps sempre exageren i al final, ja veus!". Segurament, petitó, estarem bastanta estona a tornar a veure neu. Aquí cau poques vegades, coses de viure al Mediterrani. Açò sí, la pròxima vegada que hagi de nevar, li enviarem un missatge de mòbil a Sant Pere, demanant-li que, tot i que segurament és maonès, faci arribar la neu fins a Ciutadella. Seria tot un detall.