Si fa neu

En tot cas, la nevada —discreta, tot sigui dit— que vostè explica a 'Les hores' es va produir quan la immobilitat de l'aire era absoluta. Hi evoca un vers del Dant sobre el silenci que provoca la caiguda de la neu —que vostè en aquell moment no va recordar i jo tampoc no he sabut trobar— i escriu que quan neva la terra s'omple de silenci i es produeix una atonia de la vida. Preciós, sí senyor. Sobretot si ho pots llegir mentre un tió d'ullastre va cremant a poc a poc a la xemeneia. També és molt agradable llegir qualsevol dels seus prodigiosos textos sobre la tramuntana... si ets a redossa.

En aquest punt hem progressat d'una manera plausible les darreres dècades. Em sembla patent que la nostra generació és la que ha passat menys fred de la història, almanco en aquest país. No crec que hi hagi cap mal, i per açò no acab d'entendre la gent que comenta aquesta millora com si el confort de les cases d'avui en dia fos una espècie d'acte de covardia, com un acoquinament bleda o una falta de respecte per la naturalesa. I no em referesc a abusar de calefacció —d'exagerats n'hi ha pertot arreu i en totes les coses—, sinó a construir les cases amb els moderns aïllaments tèrmics, tan ben trobats. D'acord, a l'hivern ha de fer fred: però que el faci defora.

Quan el llegesc, em fa l'efecte que vostè va passar molt, moltíssim de fred. I és que té raó: als països realment glacials, els del nord d'Europa per exemple, fa segles que han après a condicionar les cases per poder resistir els rigors de l'hivern. Al nostre país, potser amb l'excusa del clima benigne i la suavitat de l'hivern mediterrani, havíem convertit els corrents d'aire i les cases gèlides en patrimoni comú. El ben crec quan diu que el lloc on va passar menys fred va ser als països escandinaus i en ple hivern!

En aquells països, amb una nevadeta de broma com la que pot acabar fent aquí ni se n'alcen una cella. Però a ca nostra el fenomen és tan infreqüent que, si aquests dies fa neu, ens oblidarem de les baixes temperatures, ens estojarem el fred dins la butxaca i sortirem a badar i a jugar amb el cotó blanc caigut del cel. Si fa neu, així que els núvols s'obrin i caiguin els primers flocs ens entrarà una vivacitat jovial, un engrescament febril. Si fa neu, ens mirarem el paisatge i ens el tornarem a mirar, cosa que no solem fer quan és sec: ens agradarà perquè serà diferent. Si fa neu, ens deixarem emportar pel desfici, com si fóssim al·lots, i xalarem molt. I al cap d'un temps ens mirarem les fotos, i recordarem aquests dies com no recordam els altres, perquè haurà estat un moment únic i especial: efímer com el pas d'un estel fugaç, fascinador com un espectacle irrepetible, memorable com la primera vegada d'aquelles experiències que ens fan sentir intensament vius, meravellosament humans. I l'any que ve, en voldrem més.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.