Amb totes les víctimes

He respost l'enquesta amb molt de gust. Però a més de felicitar-los per les seves iniciatives, també els he observat els seus silencis. Repassant de cap a cap totes les causes que han merescut la seva atenció i mobilització al llarg del darrer any, hi ha dues absències que em semblen injustificables.

La primera és que no hi ha la més mínima referència a l'increment de casos de persecució i violència contra les minories cristianes a diversos indrets d'Àfrica i a l'Orient Mitjà. Ni una nota genèrica sobre aquesta trista realitat, ni cap referència concreta a un, només un, dels gravíssims atemptats que han patit aquestes minories al llarg del darrer any: els coptes a Egipte, per exemple, o la cadena d'atemptats la nit de Nadal —per segon any consecutiu— al nord de Nigèria contra fidels reunits en esglésies cristianes. Els palestins oprimits per Israel mereixen, als ulls d'aquesta organització, més ressò i atenció: qualsevol anècdota basta perquè saltin a la primera línia de les seves preocupacions.

De la mateixa manera, m'ha semblat una mica simplista —en línia d'una massa freqüent bona fe progre i ingènua— el tractament que al llarg de l'any ha fet aquesta organització de l'anomenada "Primavera Àrab": tot són missatges d'ànim i suport, però pràcticament no hi ha cap anàlisi dels perills o les contradiccions que amenacen aquest moviment, cosa que resta credibilitat al relat dels fets que en fa aquesta plataforma.

Tant de bo que la cadena de moviments de protesta als països àrabs condueixi a la seva democratització, a l'establiment d'uns governs que promoguin la pau, la justícia, el desenvolupament sostenible i la creació d'un estat de benestar, però dels bons desitjos a la realitat present hi ha, com a mínim, la distància del dubte.

La il·lusió pels canvis positius no justifica callar les contradiccions. Que aquests moviments poden dur a la moderació dels partits islamistes és un anhel enormement desitjable, però d'aquí a afirmar que els Germans Musulmans d'Egipte són, ja ara, "islamistes moderats", és confondre absolutament les coses. Si aquest error el comet un articulista d'opinió seria negligible; tothom rellisca alguna vegada. Però quan es tracta de textos escrits en nom de l'organització, que se suposa que han passat els controls pertinents, l'errada no pot ser menystinguda.

Durant les dues darreres dècades han passat massa coses i massa transcendents com perquè puguem continuar mirant el món amb unes simples ulleres ideològiques —les que siguin. Els vells esquemes de la Guerra Freda ja fa temps que són història, i per tant ja no té cap sentit dividir el món i els seus conflictes en bons i dolents, en els nostres i els altres. El rigor, la veracitat i l'objectivitat no poden ser una excusa per no prendre partit, però sí que garantiran la credibilitat, la solvència i l'autoritat moral de les nostres opcions.

Per a qualsevol persona, i molt més per a una organització que faci bandera de la defensa dels drets humans, que lluiti per un món nou construït sobre les bases de la igualtat, la justícia i el dret, no hi pot haver víctimes silenciades. Pensem en la importància radical que dóna Walter Benjamin a les víctimes oblidades de tota la història. Tan importants, que és en elles que Benjamin veu el sentit de tota lluita utòpica. No en les promeses de futur, no en la consumació triomfal dels nostres bons desitjos, sinó entre les runes dels qui ens han precedit i ho han donat tot, àdhuc la pròpia vida i el dret a ser recordats. Sense el memorial de rescat d'aquestes víctimes, de totes les víctimes sense distinció, no hi pot haver un futur gaire millor que el nostre imperfecte present.