Tres amics conversen davant de l'Illa del Rei

Després d'una passejada pel costat de l'aigua, trob a la terrassa d'un bar, prop de 'sa Lliga', en Joan i en Miquel, dos bons amics meus, jubilats també com jo, i amb qui compartesc el bon propòsit de no desaprofitar el tros de vida que ens queda. Els meus amics em conviden a seure i conversar. Encara que el dia és una mica fresc, fa un sol que enamora.

En Joan, després d'acostar-se un gotet de 'pellofa' als llavis i assaborir-ne i comentar-ne l'amargor suau, el punt àcid, la frescor, ens amolla: "No heu escoltat mai el murmuri d'un corrent d'aigua? D'igual manera corren els dies, els mesos, els anys… al llarg de la nostra vida. ¿No teniu la sensació, sensació constant, de com la vida passa, de com el temps, sense pietat, flueix de forma irreversible fora del nostre control? No el voldríeu aturar? No us agradaria fer eterns moments feliços?"

"Joan, et tenim ben inspirat avui. I només són les 11 del matí. Que t'has pres res abans de la 'pellofa'?", li deman jo.

"No, que jo sàpiga. És la seva primera beguda", diu en Miquel, sense que en Joan s'immuti ni li talli la paraula. "Per a embalar-se no li cal beure. Fa una estona, Eladi, quan tu encara no hi eres, li he hagut d'aguantar un monòleg de prop de deu minuts sobre la influència de la lletra hac sobre la prosa poètica maonesa. M'ha deixat ben endormiscat."

En Joan es posa a riure plàcidament, traspuant felicitat per tots els porus del seu cos.

En Miquel reprèn la paraula. "Per cert, Joan, referent a açò que ens acabes de dir de la vida que flueix… Ja saps que Jorge Manrique, el poeta castellà, amb mots que fan pensar en els teus, va escriure: 'Nuestras vidas son los ríos, que van a dar a la mar, que es el morir.' I no m'estranyaria que primer que ell algun romà de l'antiguitat també ho hagués expressat de forma similar."

"Ja ho sé que no sóc el primer a comparar l'aigua que corre amb les nostres vides", li contesta en Joan. "Però m'heu de reconèixer que no ho he expressat tan malament. Us hauria sortit igual de bé a vosaltres dos?"

Tots tres ens posam a riure.

"No hi ha com tenir amics cultes", coment jo.

"Sí, reprèn la paraula en Joan, els maonesos tenim la sort de ser gent culta, terriblement culta. I sense necessitat d'esforçar-nos-hi excessivament. Pensau –i només n'és un exemple– que la nostra ciutat pot presumir d'hotelers, bijuters, forners, etc., que des de molt jovenets –jo diria que des del moment mateix del seu naixement– són experts en filologia."

"Sí, diu ara en Miquel, un fenomen ben curiós, i no observat fins al present en cap altra ciutat del món."

"No feu gaire broma, els advertesc jo, que tot açò que anau dient sortirà en 'es Diari', i encara me la carregaré jo. Ni l'un ni l'altre ignorau com és de lleugera i ordinària la llengua d'alguns conciutadans nostres, gent responsable del fet que Maó, i ja des de fa massa anys, sigui un dels municipis europeus amb una taxa més alta d'insults impresos, tant per habitant com per quilòmetre quadrat."

Davant del port de Maó i l'illa del Rei, paisatge privilegiat que ens recrea la vista, la nostra conversa, amarada de bon humor, va fent el seu curs. Mentrestant, em vaig prenent a petits glops el cafè amb llet que m'ha servit la cambrera. Calentíssim. Que bé, amb la fredor que fa.

Enllestida la beguda, m'alç i dic als meus dos amics: "M'ha agradat seure aquesta estona amb vosaltres. Però ara us he de deixar, que avui m'arriben de Barcelona la filla i els tres néts, a passar alguns dies a Menorca, i els he d'anar a rebre."

En Joan torna a parlar: "Tres criatures, segons em vas dir, Eladi, ben menudes encara. Pobre al·lota, la teva filla. La planc. Treballar no sé quantes hores diàries i, a més, haver d'agombolar... tres angelets? tres dimoniets? Maria santíssima, i que bé que estan els eixorcs!"

Tot seguit jo, amb un somriure als llavis, em pos a caminar i reprenc el camí que em durà dalt Maó.

Altra vegada per la costa d'en Reynés, mir cap a la dreta. Quina meravella: la blavor de l'aigua de la mar combina perfectament amb la del cel.