Václav Havel o el testimoni de l’intel·lectual compromès

En efecte, en una entrevista apareguda al setmanari clandestí Sport, predecessor del setmanari Respekt, Havel declarava l'any 1989: "Jo no m'aventuraré mai per aquest terreny", tot referint-se, és clar, al de la política. Eren els moments en què Polònia acabava de convocar les primeres eleccions gairebé lliures i els alemanys de l'est, a bordo dels seus "Trabant"* eren a punt d'iniciar un nou i inesperat camí vers la llibertat. Per aquells mateixos dies, en una Praga plena d'il·lusió, un home de 53 anys que havia sortit feia pocs mesos d'una nova estada a la presó, va creure que li corresponia passar els propers anys de la seva vida d'una manera diferent del que havia desitjat.

A l'entrevista a què acabo de fer referència, que signava el periodista Ivan Lamper, Václav Havel, líder aleshores de l'oposició txecoslovaca, insistia amb força en la idea que no pretenia esdevenir un polític professional: "No hem escollit la política, és la política que ens ha escollit –començava dient-. I tot el que nosaltres fem, ho fem per establir les condicions que ens permetin no haver de consagrar-nos a la política". I afegia: "Jo no sóc ni un àngel ni un Déu, i no tinc forces sobrehumanes o hercúlies. Jo no puc canviar una nació, però la serviré tant com pugui." Havel va esdevenir president tres mesos més tard i va servir a la República txecoslovaca, primer, i txeca més tard, durant els vint-i-dos anys següents; de fet, fins a la seva mort, el 18 de desembre d'aquest any 2011 que avui clou.

L'amor a la veritat

A les acaballes del 1989 ningú podia imaginar el que els europeus érem a punt de veure: un país en declivi, on hi havia estacionats més de 70.000 soldats soviètics, era a les portes d'un canvi de civilització que afectaria tothom. "L'amor i la veritat han de triomfar sobre la mentida i l'odi", va ser la frase que va dir aleshores Václav Havel, un pensament que resumia l'esperit amb què els txecs i els eslovacs iniciaven una nova època. Per a la major part de la població, Havel va aparèixer aleshores com el garant del que va ser una victòria esperada i desitjada durant molt de temps.

Per aquells dies, Havel havia fet també una altra promesa: la de conduir el país fins a unes primeres eleccions lliures, el juny de 1990, per retornar després a la tasca d'escriptor.

No és estrany que, per als seus crítics, aquesta afirmació vagi ser entesa com una mostra d'hipocresia, ja que Havel va acabar presidint el país –només amb un petit parèntesi dins la segona meitat de l'any 1992- durant tretze anys, al llarg dels quals la lluita per la veritat i l'amor no va obtenir sempre l'èxit que ell havia desitjat.

Nosaltres no podem saber què hauria succeït si Havel no hagués assumit la presidència de Txecoslovàquia, l'estiu del 1990, o si, després del naixement de la República Txeca (1 de gener de 1993), hagués abandonat la política per reprendre el seu rol de pensador i d'intel·lectual, però el que sí podem afirmar és que, amb el seu compromís polític, Havel va posar la seva vida, no sols al servei del seu país, sinó de tota l'Europa postcomunista. Perquè va ser ell el qui, davant la mirada de tot el món, conduí l'antiga Txecoslovàquia vers la civilització democràtica occidental.

Els txecs el necessitaven

Certament, al principi del mandat de Havel es va produir una gran fascinació per l'exotisme d'aquest president que, en el seu rol polític, va negar-se a canviar d'hàbits i d'amics. Però si el seu comportament només hagués significat això –un canvi de maneres d'actuar-, el que podem denominar "l'efecte Havel" s'hauria exhaurit ben aviat. Bel altrament va succeir, perquè l'exemple i el mestratge de Havel van ser reconeguts per personatges mundials com George Bush, el dalaï-lama, Margaret Thatcher, els Rolling Stones, el papa o François Mitterrand, que el van visitar, l'un rere l'altre, i reconegueren que aquell escriptor esdevingut polític era una mena garantia per a un món -el seu món-, que s'incorporava a la democràcia i mereixia ser pres en consideració.

Quan, durant la primavera de 1997, Havel es va demanar si s'havia de llançar per darrer cop a la cursa presidencial, acabava de sortir d'una dura operació de càncer de pulmó. Tenia aleshores tot el dret del món a retirar-se del clima de tensió, cada cop més dur, que regnava al seu país. Però va acceptar aquest nou desafiament, i va ser en aquest darrer període quan Havel va fer entrar Txèquia dins l'OTAN i la conduí a les portes de la Unió Europea. Els Txecs, doncs, el necessitaven, i això a pesar que la seva cota de popularitat va baixar fins al 40%.

Un escriptor txec, Jindrich Sídlo, ens ha recordat aquests dies que, com va dir el mateix Havel, ell mai no va ser ni un àngel ni un dimoni. Entre d'altres raons perquè mai va pretendre deixar de ser un home normal. Ell va saber des del primer dia que no podria complir tots els seus somnis, però va intentar reformar el país fins al límit de les seves possibilitats, d'acord amb els dictats de la seva consciència. I això és el que podem exigir –i hauríem d'exigir- als nostres governants.

És cert que la veritat i l'amor mai no acaben triomfant del tot sobre la mentida i l'odi, sempre presents a la història de la humanitat. Però ningú no pot dubtar que la lluita per l'amor i la veritat d'acord amb les conviccions més profundes de cadascú és el que hem d'exigir als polítics. I aquest és el propòsit que sempre va guiar el discurs i la vida de Havel, l'home que va conduir Txecoslovàquia primer, i Txèquia més tard, vers la democràcia i la llibertat.
–––
* Els "Trabant" eren uns cotxes de fabricació russa. Pràcticament els únics que circulaven per l'Europa de l'Est.