2012: Propòsits d'any nou

Els propòsits d'any nou, els propòsits en general, haurien de basar-se en marcs generals, que tenen a veure amb els nostres valors. Segurament el gran motor de tot plegat és l'amor. Però resulta una mica forassenyat i especulatiu fer-se el propòsit d'estimar, així, en general. No ho és tant, en canvi, proposar-se estimar els pròxims (la parella, els fills, els amics, els col·legues…), fins i tot concretant-ho en un grup reduït de persones; o proposar-se estimar la pròpia professió (o treballar per aconseguir-ne una de nova que ens faci més el pes, perquè la resignació fa de molt mala companya); o estimar-se les pròpies aficions, o cercar-ne de noves…

A partir d'aquest propòsit general, que diria el bo de n'Agustí d'Hipona, hom se'n pot fer de derivatius, que no secundaris, perquè tots poden tenir una importància cabdal en la vida de les persones. Servir és un bon propòsit. Servir algú per a alguna causa que trobem justa, servir la pròpia comunitat, fer algun servei a persones que en tenguin necessitat… Està més que demostrat que una de les tasques que contribueixen més poderosament a mantenir la salut mental (quelcom tan complicat, complex i, d'altra banda, necessari per a la felicitat de les persones) és el servei als altres, quant més desinteressat millor. Servir causes altruistes constitueix una de les fonts més importants d'equilibri personal, i una de les fonts de gaudi de què disposam. La tenim directament a l'abast, però requereix, com tota felicitat, un cert esforç per part nostra.

Per estimar i per servir necessitam, així mateix, una certa dosi de preparació. Necessitam aprendre. Vivim en un món tan complex que se'ns escapa com l'aigua entre les mans si no feim el propòsit continuat, tenaç i persistent, d'aprendre coses noves. Ens hem de formar al llarg de tota la vida. I aquest principi no constitueix ja una mera necessitat de caire laboral, sinó que va esdevenint, de mica en mica, una necessitat vital. La tècnica ha fet que el món avanci a una velocitat tan extraordinària que, sense un reciclatge continuat dels nostres coneixements i de les nostres habilitats, ens podem sentir, en poc temps, absolutament estrangers al nostre planeta, o al nostre petit racó de planeta. Hem d'aprendre de manera continuada, i no podem resignar-nos i deixar-nos caure a la vora del camí com un Job qualsevol.

Si aconseguim tot això, disposarem de la saviesa necessària per deixar fer i no ficar-nos en la vida de les altres persones. Els que estimen, serveixen i aprenen no solen qüestionar tot el que fan els altres, ni solen jutjar-los. Això també s'aprèn, però constitueix, abans que res altre, una actitud davant la vida. Font del liberalisme més autèntic, permetre que els altres s'expressin i es desenvolupin segons les seues voluntats, capacitats i potencialitats és el millor regal que podem fer al conjunt de la societat.

Deixar fer implica no empipar massa, i no col·locar-se per enmig quan convé poc o no convé gens ni mica. Però crec que hi podem fer una excepció, i que aquesta resultarà agraïda: promoure els bons. Moltes vegades, els que millor podrien desenvolupar determinades tasques en queden al marge perquè són excessivament discrets. Hem de fer per manera de detectar-los i de fornir-los les oportunitats que els mereixen.

I tot això ha de combinar el servei a la comunitat amb un propòsit molt més estrictament individual, personal, que és el que deu guiar totes les nostres accions: el propòsit de ser moderadament feliç. Dit tot això amb el desig d'un bon any 2012 per a totes les persones que, llegint-ho o no, aquests dies s'hagin fet algun propòsit particular. I per a les altres, per descomptat, que fer-se propòsits d'any nou mai no ha estat obligatori.