Bernat Joan i Marí27/12/11 0:00
TW
0

Un dels episodis més coneguts de la Crònica de Ramon Muntaner, una de les quatre grans cròniques medievals de la literatura historiogràfica catalana, és el de l'"exemple de la mata de jonc". En Muntaner, molt vinculat amb la història d'Eivissa, perquè va morir com a lloctinent de la Real Força de la vila d'Eivissa, ho tenia molt clar, en relació a l'escamparoi de regnes que havia deixat Jaume I, i per això posava l'exemple de la mata de jonc. Diu en Muntaner que un jonc tot sol és tan feble que, d'un en un, un infant de quatre anys en pot collir tants a voler, però que, agafats tots junts, en una mata compacta, ni tan sols un adult forçut no serà capaç d'arrancar-la. Venia a dir en Muntaner que els regnes sorgits del Casal de Barcelona, si anaven cadascú pel seu compte, serien febles. Però que, si aconseguien d'unir-se, serien invencibles.

L'exemple de Ramon Muntaner va servir al gran assagista Joan Fuster per escriure i conferenciar a favor dels Països Catalans, de la unitat -constitucionalment impossible, si no es canvia la Constitució, al Regne d'Espanya- de Catalunya, les Illes Balears i el seu País Valencià. No s'ha complert en l'àmbit polític, això és més que evident, però també ho és que funciona meravellosament en el camp del comerç, de les interrelacions econòmiques o de la mobilitat entre ciutadans. Per molt greu que pugui saber a blavers de tot pelatge i condició.

Però no volia parlar d'en Muntaner, de les Quatre Grans Cròniques ni de l'articulació dels Països Catalans, sinó de la importància que dur a la pràctica l'exemple de la mata de jonc pot tenir per ajudar-nos a sortir de la crisi econòmica que estam patint. Certament, la crisi que estam patint genera fortes dificultats a amplis sectors de la població. I tenc el ple convenciment que aplicar-hi la lògica de la "lluita de classes" només pot generar més crisi. I més frustració entre les capes socials més desafavorides.

Si els sindicats, per dir alguna cosa, promouen accions de carrer i lluita social contra l'empresariat, és ben possible que el refredament de l'economia encara augmenti. I, per tant, que augmenti el nombre de parats, que baixi el consum i que tot vagi encara més ral·lentit.

La teoria marxista fallava estrepitosament sobretot en aquest punt: considerar que existia una lluita entre classes socials clarament delimitades, que havia d'acabar amb la victòria d'una d'elles i l'anorreament de les altres, per una mena d'inexorabilitat històrica que mai no acabava d'aclarir-se del tot. Quan Freud parlava de religions, curiosament, ja es referia al marxisme en aquests termes. I particularment no veig que se'n pugui parlar de cap altra manera.

Resulta que, si les empreses van bé, es creen més llocs de treball, s'activa l'economia, la gent viu millor, consumeix més, paga més impostos, l'erari públic té més diners per fer polítiques del tipus que calgui (polítiques socials en pro de la igualtat d'oportunitats entre tothom, per exemple). Per tant, els primers interessats que les empreses vagin bé són els treballadors (juntament amb els propis empresaris). Però tot plegat es troba, especialment en una etapa de crisi com la que estem passant, en una situació d'un equilibri extraordinàriament precari.

Toca, per tant, ajustar-se a la mata de jonc i fer pinya per reactivar l'ocupació. Constitueix un drama d'unes dimensions extraordinàries que el percentatge de joves entre els divuit i els vint-i-cinc anys que es troba a l'atur fregui el cinquanta per cent (a tot Europa estan espantats i la mitjana europea és d'un vint per cent!). És un drama que al Regne d'Espanya hi hagi més d'un vint per cent de persones sense feina. I és encara més dramàtic que, entre tots, no se sàpiga arribar als consensos del tot necessaris per desactivar aquesta potencial bomba de rellotgeria.

Fa falta, perquè això sigui possible, més sensibilitat, més sentit comú, més ganes d'arribar a acords i menys dogmatisme i demagògia.