He volgut començar amb aquesta cançó popular menorquina, recollida pel mestre Andreu Ferrer Ginard, ja que la pesca amb l'art del rall, pronunciat "rai", és de les més tradicionals a Menorca, heretada de generació en generació. Però també és de les més universals arreu del planeta per a pescar diferents espècies a platges, aigües de mar poc profundes o rius, com haureu vist als magnífics reportatges mariners de Thalassa i altres documentals televisius.
Aquesta modalitat s'ha exercit a la nostra illa de temps immemorials, i d'una manera més persistent a la vorera del terme de Sant Lluís, amb llargs trams aptes de costa baixa i platges de roca. De fet l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, a finals del segle XIX, deixa constància que de rall en tenen els pagesos, principalment a Sant Lluís, que el destinen amb preferència a la pesca de saupes.
UN JOVE ARTESÀ
La confecció del rall antigament la duien a terme els mateixos usuaris o persones destres en "l'ofici" d'elaborar tot tipus de malles i filats per caçar a coll, a batuda, ocells a bassa, salabres, xerxes i d'altres.
Amb la inexorable desaparició dels vells rallers la seva tècnica corria el risc de caure en l'oblit. Per sort ha pres el relleu en Jordi Martínez Pons, un jove santlluïser de 28 anys que ja vam trobar fa un parell d'anys a Ciutadella, quan aprenia a fer nanses al costat del mestre i antic pescador en Jaume Cerdà.
En Jordi s'ha interessat per recuperar aquesta i altres feinetes artesanes abans que es perdin definitivament. En aquest interès s'hi nota la influència de l'avi patern, José Martínez "el Xe" (per valència de naixement), i del matern, en Pepe Pons "Quina", però també pel propi gust d'ampliar coneixements etnològics. Fabrica objectes d'espart, com senalles o els bessons de les canyes de caçar coll, fa i arranja filats, corda cadires o tamborets amb diferents acabats, i d'altres objectes, com el rall que adoba o confecciona com ara detallam.
EL RALL
Aquest ormeig de pesca, manejat per una sola persona, consisteix amb una xerxa de forma circular voltada de ploms que es llança des de terra cap a la mar sobre les moles de peix, saupes regularment.
En Jordi va aprendre a fer-lo al costat de diversos rallers i fixant-se com eren els més antics. En Tomé "Cuelis" l'hi ensenyà a fer els primers nusos de les malles. En José Coll "Verd" li mostrà una altra manera de fer els nusos que vol molta pràctica, el més important és que quedin travats i no corrin. La corda mestra del rall i les borines s'ajunten en una bony de nusos, més ben acabat si se li dóna la forma cònica de la "pinya", que l'hi ensenyà a fer en Biel Vidal, qui a la vegada n'havia après d'en Sito "Pau".
La xerxa circular del rall es comença ha teixir de l'anella central cap a la corda perimetral guarnida de ploms. L'anella pot anar del 5 als 8 o 9 centímetres de diàmetre i ser dels materials més diversos, fins i tot s'havien fet servir braceroles de dona, l'important és que hi passi bé la pinya.
Antigament la xerxa es teixia amb fil de cànem, substituït avui en dia per fibres sintètiques. També es poden emprar agulles de fusta o de plàstic. Els ralls són fets de malles d'uns 2'3 o 2'4 cm per banda, el patró que comanda sa malla és una posteta de llenya. El pam de xerxa final, el que rasca més per les roques, el fa amb un fill una mica més gruixat en Jordi, qui també incorpora dues faixetes de color més clar a la part de dalt, diguem que és la seva marca particular.
L'alçada dels seus ralls és d'uns 90 cm, encara que també n'hi ha que arriben a 1'10 m. Dalt té 70 o 80 passades i baix entre 280 i 300, un poc a gust del fabricant o del client, però ha de tenir la forma cònica un mica closa per baix. D'estona se n'havien fets de quatre metres de diàmetre, ara només es permet emprar-los de fins a tres. Tanmateix fer-los molt grossos no representa cap avantatge, les platges són estretes i encara s'enganxen més.
L'orla exterior o "armatge" és la corda on acaben les malles, que entremig duen de 250 a 280 ploms redons, perquè no s'enganxin a les roques. Ploms que en Jordi elabora de sis en sis amb un motlle fet seu. Però el que tanca el mecanisme són les 12 "borines", cordelles primetes que van de l'armatge a la pinya, acompanyades de 24 borinons, dues cordelletes que s'obren una a cada costat de la borina, a un pam de baix i en el mateix sentit.
De la pinya cap amunt surt la corda mestra o guia, d'entre 4 i 6 metres que, una vegada llançat el rall, permet tancar i recuperar l'estri, i les saupes si ha tingut sort. El seu pes total pot anar dels 3'5 als 6 quilos, segons la mida i quantitat de ploms.
LA SAUPA
A Menorca el rall s'utilitza exclusivament per la pesca de la saupa. De vegades també s'hi havia agafat un llop, un mabre o unes quantes llisses. Fa un parell d'anys, n'Evelio Sintes, un experimentat raller d'Alcalfar, s'embarcà amb un pescador de fluixa que el deixà damunt s'Illa de l'Aire, on s'encaminà a una pesquera de rall a la que ha fet més de dues bolitxades de saupes; el primer que va veure va ser un anfós polit que surava ran de superfície, li llançà la xarxa voladora i l'agafà. Se n'anà més content que un Pasco, sense esperar les saupes. Però es tracta d'un cas totalment excepcional.
Segons L. Cardona i M. Elices, (1) la saupa (o salpa) s'alimenta d'algues i de puntes tendres de les fulles d'altina i "té un comportament peculiar: es reprodueix dos cops l'any, un a la primavera i un altre a la tardor". De nom científic "sarpa salpa" és dels pocs peixos herbívors de la Mediterrània occidental. A Menorca es troba fins als vint metres de fondària i és bastant abundant. A part dels humans, també se n'alimenten els seus depredadors naturals, com l'anfós bord, freqüent a les nostres aigües.
Un antic refrany menorquí assevera que "saupa i dona tot l'any és bona", però contràriament al que assegura una altra dita, hi ha molt escrit sobre gustos, també d'aquest peix. El que tenen clar els seus pescadors, siguin de canya o de rall, és que se li ha de treure la panxa acabada d'agafar, ja que d'altra manera la fortor del la seva dieta herbívora és excessiva.
Pere Ballester, (2) advocat i estudiós de l'antropologia de Menorca, en diu: "Animal elegant, de platejada escata amb retxetes daurades i verdoses, sa saupa és discutida d'antic, com sa dona, pels qui pretenen de coneixedors. Saupa i dona sempre és bona, diuen uns; saupa i dona mai és bona, oposen els altres. Jo resoldria es plet, encara que a disgust des celibataris, aplicant per analogia sa regla distingue tempora et concordabis jura. És o no bona sa saupa?. Ho és com qualsevol peix, ben presentada i en son temps, de s'abril a s'agost, segons en Ramis".
(1) Lluís Cardona Pascual i Manuel Elices Calafat. Enciclopèdia de Menorca (tom V). Vertebrats: els peixos.
(2) Pere Ballester i Pons. "Pesca marítima. Costums i tractes més habituals a Menorca". Revista de Menorca 1919.
–––
adsintes@telefonica.net
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.