Divendres de fa unes quantes setmanes em va passar una cosa i voldria explicar-vos-la. Devien ser les cinc del capvespre i venia de la biblioteca, on havia anat a cercar un llibre, vaig anar a treure doblers del caixer automàtic, perquè duia la cartera buida, i vaig aprofitar per aturar-me al supermercat per comprar una cosa que em faltava per sopar. Tot això passava a Barcelona, és clar, així que al portal del supermercat hi havia un jove de no més de 30 anys que demanava almoina. Gràcies a Déu, a Menorca, aquest problema no el patim amb el mateix grau de visceralitat que a la Ciutat Comtal, on dissortadament els pidolaires ja formen part del paisatge urbà. Les primeres vegades que vaig anar a Barcelona, quan encara no havia acomplert els deu anys, hi havia dues coses que m'incomodaven extraordinàriament: ignorar el so d'una ambulància (as Migjorn una sirena és objecte de debat sobre quin malalt tenim al poble que pugui requerir els serveis d'urgències mèdiques) i passar de llarg d'un demanaire. En aquest darrer cas, em molestava tant veure'l com el fet de no fer-li ni cas. Em sentia com en l'obligació d'aturar-me i almanco prestar atenció a una persona que semblava tan necessitada. Prest, però, em van fer entendre que si havia d'atendre tots els pidolaires de la plaça de Catalunya o de l'escalinata de la Catedral, tindria un greu problema de temps i d'economies.
El senyor que demanava aquell divendres no l'havia vist mai i era bastant bel·ligerant, dels que no es conformen amb un lament monòton, inintel·ligible i llastimós; aquest xerrava amb veu potent i se l'entenia perfectament: "Chico, señor, deme una moneda, por favor, para comer… ¿no me oye? ¿Eh? ¿No me oye? ¡Deme una moneda!". Amb això ja l'havia ultrapassat alguns metres, però encara vaig sentir com afegia: "¿Esto que llevas es una Biblia?". I allò em va desarmar. No ho era, una Bíblia, el llibre que duia, però ho hauria pogut ser. Si aquell home volia provocar-me un greu problema de consciència, ho va aconseguir, mentre que de moneda no n'hi vaig donar cap.
Pot un home de bona voluntat passar de llarg davant un pidolaire? Pot fer-ho un catòlic sense que se li desperti on corc dins la consciència? Després de donar-hi moltes voltes he arribat a la conclusió que sí, que no m'he de sentir culpable —ni jo ni ningú— per ignorar un pidolaire un tant impertinent com el que vaig trobar-me aquell divendres en el meu viacrucis particular. Evidentment, si alguna persona vol i pot fer caritat d'aquesta manera ha de fer-ho perquè es tracta d'una actitud elogiosa i digna d'encomi. No em sembla, però, el mètode ideal per vehicular quelcom tan important com l'ajuda privada als més desemparats en un moment en el qual les administracions públiques, després d'anys de gestió catastròfica, s'han demostrat incompetents per fer-se'n càrrec.
També en la gestió de la caritat hem de ser intel·ligents: l'eficiència i l'eficàcia han de ser dos principis definitoris de les institucions caritatives dels nostres temps. No podem perdre ni un cèntim i precisament per això hem de cercar solucions del segle XXI per a problemes del segle XXI. El 10 de desembre del 1897 s'instituí a la parròquia de Sant Cristòfol des Migjorn Gran l'Obra de Pa de Sant Antoni, que —segons dades publicades a la premsa de l'època— repartí més de mil pans entre el 1898 finals del 1900. Va ser una iniciativa magnífica i útil que avui, probablement, resultaria del tot inservible. En efecte, el cardenal-arquebisbe de Barcelona explicava fa algunes setmanes en una entrevista televisada que les persones que van a Caritas moltes vegades no volen ni menjar ni roba: volen feina, perquè saben que amb feina s'hauran acabat totes les estretors. El problema, doncs, no es pot resoldre amb una almoina individual o amb un repartiment de queviures —que també, no cal dir-ho— sinó amb solucions que arrabassin el conflicte de soca-rel.
Al sermó de la muntanya, Jesús ens diu que "mireu de no fer el que és just només perquè la gent us vegi": "tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t'ho recompensarà" [Mateu 6,1.3-4]. Hauria pogut donar-li dos euros a l'home del supermercat i ell se'ls hauria gastat amb un entrepà que li hauria llevat la gana per una nit: s'hauria aclarit res d'aquesta manera? Evidentment que no. En una ocasió, viatjant en un avió, vaig sentir com un home demanava a un altre què havia estat fent a un país subdesenvolupat que ara no em ve al cap: si havia treballat en un hospital, si havia repartit menjar, si havia fet classes… L'home interrogat li va respondre: "Hem fet carreteres". Davant l'astorament de l'interlocutor, li va haver d'explicar que era el primer que calia fer quan s'arribava a un país amb la situació d'aquell: l'ajuda mèdica, els queviures, la roba, el mobiliari, els llibres… no arribaran mai si no hi ha un bons camins per on transitar.
La millor caritat és la que no es veu però funciona i dóna fruits. Aquesta és la caritat intel·ligent que m'agradaria reivindicar en un moment d'adversitat econòmica com aquest. Jesús diu, en la paràbola de les dues cases, que "qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix s'assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca" i no a un altre "que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar" [Lluc 6,47-49]. Si volem fer present l'Evangeli al nostre segle turbulent i contradictori hem de fer-ho amb fortalesa i fonamentació, amb intel·ligència, perquè sinó no reeixirem. És per això que el dos euros que hauria pogut donar a l'home del supermercat vaig anar-los a dur a Caritas, tranquil que allà la meva almoina serà gestionada amb criteri i que servirà per construir les carreteres que han d'ajudar a eradicar definitivament la pobresa de les nostres terres.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.