Nadal a Maó

N'hi ha que opinen que en un estat laic l'ajuntament no ha de posar cap betlem. Confés que el restauracionisme confessional, carrincló i arnat, que promou l'Ajuntament de Maó, a mi també em posa la pell de gallina. Però crec que el puritanisme laic és massa llepafils —com tots els puritanismes. A Menorca, d'açò en deim trobar ossos en es lleu. En aquest punt em decant per l'opinió d'en Bep des Migjorn: ens carregam el betlem i acabam posant l'arbre de Nadal, un fòtil molt respectable però estrany a la nostra tradició cultural. Ja veu que en Bep coincideix amb vostè: havent acceptat que el Nadal fomenta una emotivitat ensucrada i bleda, posat a triar vostè prefereix l'afectació dels nostres costums de sempre a la importació de la sensibleria arbòria dels països nòrdics, que allà està molt bé i que projectada aquí fa riure. La seva defensa cultural del betlem és rotunda: davant la proliferació de l'avet, considera que cap poble del món no ha arribat a crear una cosa tan graciosa, tan popular, tan fina com els nostres pessebres.

No, per aquí no tenc cap discrepància: em sembla ben normal i positiu que un ajuntament posi un betlem, només faltaria. El que em molesta del cas de Maó és la desmesura, l'estufera, l'ostentació arrogant i exhibicionista de l'element tradicional-religiós. Pel cantó estètic, el betlemot de Maó i l'exageració lumínica ambiental em recorden els adjectius mordaços amb què vostè qualifica les baluernes del barroc decadent: monuments inflats i pretensiosos, demostracions ampul·loses d'una grotesca inanitat, ventositats imperials. Per aquí podem riure, encara. El que em posa de mal humor és la dimensió ètica de tot plegat.

Som cristià: per a mi Nadal és l'Encarnació de Déu, el seu abaixament a la condició humana en la figura del fillet pobre de Betlem. Accept que la nostra societat, secularitzada i postcristiana, hagi convertit aquestes festes en tota una altra cosa. Però que en nom del Nadal, i justament des d'una actitud de reivindicació de l'element religiós, l'Ajuntament de Maó es gasti una fortuna en la il·luminació dels carrers i en unes figures gegants d'un gust força discutible —aportació zero al patrimoni artístic de la ciutat—, em fa mal de panxa. Especialment ara, quan vivim la pitjor crisi en moltes dècades, en ple festival d'unes retallades socials que fereixen les persones més fràgils. Després d'haver cregut que la beneficiència havia estat superada per l'estat del benestar, hem de reconèixer que no hi ha altre remei que donar suport a les entitats que aquest Nadal repartiran bosses de menjar entre un nombre creixent de famílies que han tocat fondo. Davant aquesta duríssima realitat, el betlem gegant i caríssim del Pla de la Parròquia té molt poc de símbol cristià. Símbol de què?

Encara no sabem com sortirem d'aquesta crisi, però en el seu diagnòstic començam a estar tots bastant d'acord: havíem gastat més del que teníem; en temps de vaques grasses no vam ser previsors, ens vam contagiar de la febre consumista i vam treure els peus del llençol. Les crisis són dures, però també són una oportunitat de revisió i esmena, i aquesta lectura té un caràcter alliçonador: començam a veure que val la pena donar posar el cor i les il·lusions de la vida en alguna cosa superior que en les compres compulsives. Idò quan més necessitam el seny i la prudència per acabar d'aprendre les lliçons d'aquesta crisi, quin és el missatge que ens envia l'Ajuntament de Maó amb la seva dèria "dinamitzadora"? Exactament el contrari. Els seus gestos ens conviden a tropissar amb la mateixa pedra, com si volguessin evocar implícitament aquella gran pel·lícula de Sydney Pollack: gastau, gastau, maleïts! Per Nadal, sortiu al carrer... per anar de botigues. No feu cas dels qui us prediquen austeritat i prudència, espremeu la targeta de crèdit fins que estigui eixuta, comprau i consumiu en aquesta ciutat que, amb els vostres doblers, nosaltres hem convertit en un gran mercat.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.