Enrocament de la fura i conills immaculats

En sentir-se perseguit per la fura i sense sortida, de vegades el conill es capfica dins una escletxa del cau i no es mou. Llavors pot succeir que la fura l'abandoni o que hi faci hores dins el cau intentant treure'l i destorbi la cacera, sobretot si és una fura xereca. Fins i tot pot matar el conill i posar-se a menjar tranquil·lament. Si açò succeeix de vegades hi ha fet una setmana. Un possible desllorigador d'aquest destorb era l'aplicat per en Xisco Florit: tancar les sortides del cau, llevat d'una boca, davant la que deixava el canastrell. S'hi havia d'anar de tan en tan a veure si sortia, i un dia la trobaràs dins el canastrell, que hi va a dormir.

Un altre ferrerienc, en Joan Pons "Païsses" (1932), solia tenir llogada la caça de l'arenal de Tirant Vell, juntament amb el seu germà i dos companys més. En aquell paratge de tramuntana des Mercadal hi havia molts de caus excavats dins l'arena del prat, grans i amb moltes boques, de manera que no podien armar senderes, no sabien mai per on sortirien els conills; així i tot amollaven la fura i esperaven a l'aguait amb l'escopeta.

Una vegada el furot va sortir eixancat damunt el conill i no li van tirar per no matar la fura, van prendre cap a dins el bosc i allà va quedar la fura, perduda. El diumenge venidor hi van tornar, anaven a un pla que en el centre feia un "mitjà" (un bony de bosc), en travessar el portell van sentir un picarol: la fura anava darrera ells. Van trobar les restes del conill darrera la portellada, l'havia escatat i menjat. Va fer la setmana amollada, però tornà a mare. Les fures difícilment sobreviuen en llibertat.

DEMOSTRACIONS

La Fira de sa Perdiu, celebrada as Mercadal pel febrer, sol incloure un parell de demostracions de caça amb fura que aconsegueixen despertar l'interès dels espectadors, encara que el "corral" artificial dels caus és prou petit, i a més, després de treure el conill un parell de vegades o d'haver rebut un mos de la fura, n'agafa por i surt tot sol. Aquests darrers anys l'encarregat de la demostració ha estat en Xisco Florit, acompanyat d'un ajudant del lloc de Binissuès, jove i impacient pel seu inici: quina hora menam?
Per tenir un millor coneixement d'aquesta art cinegètica i aconseguir unes imatges –les publicades dijous passat–, en Xisco em va oferir una demostració a un cau, també artificial però més gran i amb galeries a diferents nivells. L'estrella de l'exhibició és la seva fura que, ficada dins el canastrell, treu el nas pel forat de l'espirall. He de creure que hi ha quatre conills dins el tancat, per la fressa i perquè en Florit m'ho assegura, però no se'n veu cap altre senyal. Es tracta de conills criats en captivitat, però genèticament molt emparentats amb el conill esquiu.

Primer prova la fura dins una canal simple de dues boques, una d'entrada i una de sortida, que va molt bé per ensenyar una fura. Miram pels registres de la canonada i no es veu cap rastre dels conills. Col·loca una sendera a un cap, posa el picarol a la fura i la fa entrar pel forat lliure. En qüestió de dos segons surt un conill disparat cap a dins la sendera.

Després posa les senderes al cau més complex, dins el que es suposa que hi ha els altres conills. Entra la fura pel forat d'una sendera. Aquí ja li costa més de trobar-los, qualque vegada es sent el picarol, s'apropa a una de les boques. Quan la vol fer tornar la crida com els moixos. Finalment, un darrere l'altre els aconsegueix fer sortir com a bales cap a dins les senderes. Quan els té a fora en mostra un a la fura, que de sobte l'agafa per damunt el cap i li costa molt fer-la amollar.

EXPERIÈNCIES

De temps enrere a boni cada lloc tenien fura. La relació d'en Xisco amb aquests mustèlids és de més de setanta anys, aquest mes complirà els vuitanta-dos i s'hi començà a familiaritzar quan en tenia set o vuit. Al principi agafava la cussa i feia una ullada per les tanques; si encauava un conill anava a cridar son pare, era molt al·lot i la fura li feia por, però me va fugir prest sa por. Una fura que la toquen cada dia no fa res, però una altra que neix dins la gàbia i no la toquen mai se li ha de tenir respecte: si pega un mos clava fort els escàtils.

Als tretze o catorze anys en Xisquet ja començava a caçar amb la fura. A Algendar Vell, com s'acostumava a altres llocs, els conills que agafaven entre setmana eren per casa, per menjar; els que agafava després d'haver sopat i els diumenges eren seus, els dissabtes feien feina fins el vespre. Anaven distrets per fer un duro, un conill llavors valia dotze o tretze pessetes. És el que plantejàvem al primer capítol sobre el valor alimentari i econòmic de la caça altre temps.

Recorda que venia els seus conills a en Caragol, de Ferreries, que tenia un botiga de queviures al carrer Nou i molts de fills. Li solia dir ho són uns conills polits que me dus. Quasi tots eren agafats al cau amb la fura, que no els destrossa. El caçador li treu l'ull –que dóna a la fura– i el conill queda net de sang, ben espanxadets, es foradet petitonet i ben presentats. Quedava la carn ben blanca. Mort amb l'escopeta no hi queda tant, i encara menys un d'agafat pels cans: més fet malbé i amb la carn sangonosa.

Ha tingut llicència per caçar amb fura fins fa set o vuit anys, un permís que l'autoritzava per caçar tan sols a un vedat, com a Son Gornesset. Quan la malaltia dels conills començava a fer estralls, n'agafava de vius per fer cria i repoblació.

En Sebastià Pons, de Sant Climent, m'explica el cas dels caus amb manganya, artificials i construïts dins parets de pedra seca. Si s'amolla la fura per les boques més visibles no trobarà el conill. El truc consisteix en una entrada secreta tapada amb un còdol que és l'únic accés que permet treure el conill. A un cau de Cogollonet l'entrada secreta era davall una palladora del boeret.

EL DIFÍCIL EQUILIBRI

Com afirma en Magí Bonet, de Ciutadella, pel cap de ponent s'ha mantingut més la caça amb fura, ja que per la part de la tramuntana, de sa Torre del Ram a cala Morell, és ple de pedreny, un cau devora s'altre, encara que aquests darrers anys han estat flacs, la majoria de llocs estan nets de conills, per la malaltia.

De fet, també a Ciutadella s'han posat senderes per agafar conills vius. N'hi ha que tenen un parell de mascles del camp i els fa criar per treure una raça el màxim de pura amb la finalitat de fer una mica de repoblació. D'altra banda, si cacen una conilla moltes vegades la tornen amollar allà mateix, per tal que criï. Superada l'etapa en que la caça era un recurs econòmic i alimentari, el caçador practica la seva afició amb una altra mentalitat i pensa en el dia de demà: caçador no vol dir molts de tirs i matar-ho tot. Hi ha qui amb una capça de cartutxos en té prou per la temporada.

Avui en dia la caça amb fura està molt restringida. Només es concedeix permís en casos excepcionals. Primer de tot es precisa el consentiment del propietari d'un lloc en el qual els conills fan matx. Llavors l'agent forestal de la conselleria comprova els perjudicis causats, normalment a la tanca d'estivada del pagès. En tot cas el permís només es concedeix per aquell vedat en concret.

El gran problema per la supervivència dels conills són les seves malalties, i més en concret la mixomatosi, que no és tan nova com podríem pensar, en Xisco Florit recorda que ja n'hi havia s'Any de sa Neu (1956), i que deien que desapareixeria amb la nevada, però no va ser així. Un breu del diari "Menorca" del 10 d'octubre de 1962 informa que a tota l'illa ha tornat rebrotar la mixomatosi que causa la mortaldat dels conills.

L'any 1999 l'Institut Nacional d'Investigació i Tecnologia Agrària va experimentar una nova vacuna a s'Illa de l'Aire, sembla que amb bons resultats, però no se n'ha sabut res més. D'altra banda, fa pocs anys, per la zona de Tirant es va fer una repoblació amb espècies de conills forasters que no semblen afectats per la mixomatosi, encara que la seva proliferació ha aixecat alguna veu d'alarma entre els pagesos. Com en tantes altres qüestions, s'ha de cercar l'equilibri entre la desaparició de l'espècie i la seva conversió en una plaga; pagesos, caçadors, responsables de les polítiques agràries i ecologistes s'hi haurien de posar.
–––
adsintes@telefonica.net