Amanita no sé què

Primer sortida d'esclata-sangs. Dissabte de primavera. Hi vaig amb reforços, ja que som partits en Joan, es germà, i un servidor. Cap a sa Roca (no em fa res dir-ho, entre altres coses perquè Sa Roca és gran). Hi anem que el sol és amunt. Si l'Ajuntament des Mercadal marqués una zona blava, aquests dies faria un dobleret. En Joan és el monitor, per tant, jo vaig allà on ell diu. Comencem a caminar. Naturalment que el bosc està capgirat, passem per allà on ja han passat i altres hi passaran després. Passen els minuts sense resultat i anem a un altre ròdol. Ara un, ara un altre. La cosa no ret. Ja veim que no serà avui que farem la cercada per recordar. De tant en tant torbem qualque cep. A Catalunya són molt estimats, però a Menorca no en fem cas. També trobem peus de crist, que són mengívols. Comença a sortir alguna llengua de bou, o fredolics, encara que el fred no ha arribat. Enguany, la temporada serà tardana. Cull una llenega, però el germà em fa veure, amb bon criteri, que és una vulgar rússula. No hi ha helvel·les, encara. Així, a poc a poc, amb varietat de peces, el paner es mig omplirà. Hi ha una plaga de ciutadellencs, a Sa Roca. Això sembla sa marina de Son Salamisses. En Joan em diu: agafa aquests. I els agaf, malgrat que tenen un aspecte una mica estrany. Per l'aparença, jo diria que són tòxics, tan tòxics com els fons dels Lehman Brothers. Però són grossos, els bolets. Ell em fa una descripció de les característiques morfològiques de la peça, però el que em tranquil·litza és que em conta que n'ha menjat i encara roda pel món. De tota manera, la meva confiança seria major si vingués amb nosaltres en Tòfol Mascaró. Em diu, no hi ha por, són unes amanites no sé què. Em sentiria millor si conegués el llinatge, perquè he sentit dir que les amanites poden donar disgusts. Arribem a casa per celebrar un dinar de bolets. Anem al llibre i em mostra la pàgina: què ho veus, són amanites maireis, dues forquilles. Ell fa les primeres forquillades i, al cap d'uns minuts, quan comprovem que tot segueix igual, l'imitem. Són bones, són saboroses, tenc un sabor diferent. Quan hem fet net el plat tornem al llibre i ens adonem que no, que no eren amanites mairei, ens havíem equivocat, en realitat, les característiques fa que siguin amanites vaginata (vaja nom, tal vegada tenen propietats desconegudes). També tenen dues forquilles sobre bolet verd. Mira que si ens surt una calavera sobre fons vermell! Conclusió: la diversitat és bona, no tot ha de ser PSOE o PP.