Governarà Merkel?

Governarà Merkel. Les convulsions monetàries, la inestabilitat de l'euro o els dèficits en l'economia europea provocaran que l'eix franco-alemany (o Merkel i Sarkozy, per simplificar-ho) continuïn dictant les polítiques específiques a aplicar a cadascun dels estats membres, fins que la Unió Europea comenci a sortir del sot. S'entén que sigui d'aquesta manera, perquè el contrari podria portar, directament, al col·lapse de la Unió Europea. I tot plegat ens podria fer retrocedir fins a límits que avui no podem determinar amb mica de seguretat.

Les mesures per reflotar l'economia i per sortir de la crisi, emperò, s'estan portant a terme amb el llast inqüestionable d'uns dèficits democràtics evidents. Certament, era important salvar Grècia, rescatar Grècia per a la zona euro, i evitar que es produís un efecte dòmino que fes caure d'altres estats d'aquest espai econòmic i monetari. Però ningú no podrà negar que la població grega ha estat tractada com una societat menor d'edat (primer Papandreu va proposar un referèndum –que ell pensava que guanyaria amb tota seguretat- per tal de fer callar les diverses tipologies d'"indignats", però ben aviat Sarkozy el va convèncer –supòs que amb arguments ben convincents- que no el podia fer), i que la implantació d'un govern de tecnòcrates no emana bàsicament de la voluntat del Parlament de la Plaça Sintagma, sinó de les directrius del Banc Central Europeu i de la Comissió Europea. Tres quarts del mateix podem dir de la substitució de l'ínclit Silvio Berlusconi per un altre tecnòcrata d'alcúrnia: Mario Monti.

Que les decisions siguin positives des d'un punt de vista econòmic no vol dir, necessàriament, que s'hagin pres amb els criteris democràtics suficients. I la insuficiència democràtica, des del meu punt de vista, resulta sempre prou perillosa. La Història ens en mostra massa exemples, com perquè ara hi puguem passar de puntetes per damunt.

Europa es troba, actualment, davant una disjuntiva de dimensions extraordinàries. O bé es mantenen les quotes actuals de "sobirania nacional" per als diversos estats membres i es produeix una regressió, ben previsible, des de la perspectiva econòmica, o s'actua amb contundència perquè els estats vagin perdent sobirania i es doten les institucions europees del necessari contingut democràtic. Dit d'una altra manera: o retornam als dracmes, les lires i les pessetes, o bastim un govern d'Europa, un govern democràtic de la Unió Europea, que estigui plenament legitimat per prendre les decisions que necessàriament haurà de prendre.
No fa falta dir que molts europeistes veim en la crisi que passam actualment una gran oportunitat per donar un nou impuls a la Unió Europea. Ara és l'hora de comptar amb algú que governi l'economia europea –en conjunt– que sigui elegit democràticament pels ciutadans d'Europa. Ara és l'hora de dotar al Parlament europeu de les prerrogatives que pertoquen als parlaments convencionals: control de l'executiu i capacitat legislativa plena. Ara és l'hora de fer visible que els estats membres s'han d'anar buidant de sobirania (ja ocorre, en tots els casos, tret d'Alemanya, França i el Regne Unit) i la Unió Europea s'ha d'anar omplint, també, de contingut polític.

La disfunció entre política i economia podria ser letal per a la construcció europea. Però la necessitat econòmica pot ajudar a bastir la unió política. Serem capaços de convertir aquesta crisi en l'embrió dels futurs Estats Units d'Europa?