Gavines

A un altre llibre narra la troballa que va fer en la seva joventut a un illot del grup de les Medes: una cova on les gavines acumulaven, per pur instint i no per necessitat, una muntanya de peix fet malbé, excedent d'una pesca més que abundant. Quan les gavines van notar la seva presència es van posar a xisclar i voletejar, excitades de pura gelosia, temoroses que els volgués prendre els ous, o potser el peix podrit. Els termes amb què relata aquesta experiència subratllen el seu desgrat: qualifica la cova d'immunda i recorda l'estol d'aus com una presència angoixant.

Però tot açò no li basta per renegar de les gavines. Al contrari, presenta la seva actitud com una lliçó exemplar, la mateixa que els moralistes i els poetes benpensants solen fer de les formigues, a saber: l'elogi de l'atresorament de béns davant la incertesa de l'avenir. Idò a mi les gavines no em suggereixen aquesta virtut, què vol que li digui.

Entenguem-nos: no critic els valors de l'estalvi, la previsió i la reserva, que trob molt convenients, sobretot en l'època de vaques magres que ens ha tocat viure. Del que discrep és de la idoneïtat de les gavines com a imatge modèlica d'aquest capteniment. També hi ha qui les veu com un símbol de la llibertat, cosa que tampoc no em convenç: els comportaments gregaris i estridents mai no m'han fet gaire el pes.

No em negarà que aquesta au de figura esvelta, colors suaus i vol aristocràtic, davall l'aparença de finor amaga una conducta bastant bruteta. En estat salvatge, com deia vostè de les illes Medes, acumula per acumular i va deixant un magatzem de podridura que fa tombar d'esquena. Quan n'hi ha superpoblació, les seves cagarades espatllen el paisatge amb una crosta que tarda anys a desaparèixer. I la seva naturalesa, ja de per si ronyosa, troba l'apogeu quan s'estableix a prop de les aglomeracions humanes: llavors canvia el peix per les deixalles, els illots pels abocadors, i les coves dels roquissars pel domicili menys saludable dels femers.

Potser la meva aversió és massa subjectiva. En tot cas, les gavines han deixat en els menorquins algun record malagradós. Fa una partida d'anys, un succés fortuït va estar a punt d'acabar en tragèdia. Una gavina despistada va abandonar el sobrevol de l'antic abocador municipal i va entrar en els dominis de l'aeroport, amb la mala sort de ficar-se dins el reactor d'un avió que rodava per la pista per enlairar-se. No va passar res, però hauria pogut ser gros.

Ja ho veu, no m'és simpàtic aquest animaló. I tanmateix, torn al principi: si d'una cosa em declar totalment contrari és de cap tipus de violència. Supòs que, com amb tot allò que forma part de la naturalesa, hem d'aprendre a suportar, ni que sigui estoicament, les criatures que ens desperten menys afecció.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.