Parets que diuen

Fa uns dies em vaig referir a una pintada fresca a una paret del transformador del prat de Son Bou. Em vaig fixar en el missatge que ens enviava l'activista anònim i prou. Dies després, un amic em va dir que no havia dit res del tema de pintar en les parets. És cert, no m'hi vaig referir perquè la qüestió era una altra. No obstant, aquell comentari va actuar de percussor sobre la meva memòria i hi vaig cercar alguna història antiga d'activisme mural. No és molt rica, la meva relació pictòrica amb les parets, per trobar-la he d'anar trenta-cinc anys enrere. Tampoc no és molt abundant, ja que únicament n'he localitzat dues (potser n'hi ha més, però el record arriba fins on arriba). És curiós, van ser dues experiències que es neutralitzen entre elles. Avui en contaré una i potser un altre dia de batalletes ja us explicaré l'altra. En el cas d'avui no es tracta de pintar a la paret, sinó de treure una pintada de la paret. Sí, la primera experiència va ser el frustrat intent d'esborrar la pintada José Antonio Primo de Rivera ¡Presente!, que presidia els murs de la Catedral de Ciutadella (ja llavors declarada BIC). Potser fos l'any 1977 o 1978. Crec recordar que sortíem de la discoteca Mannix amb un grup d'amics i amigues quan vam veure l'escala que els electricistes municipals havien deixat en un carreró pròxim a la plaça, segurament per a continuar la feina a l'endemà sense haver-la de carregar-se-la un altre cop. Aquella escala llarga era una invitació a l'acció. No era la primera vegada que algú havia intentat eliminar aquella pintada, però sense èxit. Havíem de ser expeditius si volíem aconseguir resultats. Algú de nosaltres, tal vegada era jo, va anar a cercar una martelleta de casa. Vam portar l'escala fins el mur sagrat de marès i vam comprovar, amb satisfacció, que arribàvem fins a la inscripció. Emparats en la fosca nit, vam començar a picar i rascar per torns i vam veure que la pintura desapareixia (i també un tel de marès, tot sigui dit). Aquella acció profilàctica va tenir un petit fall. Ja se'l poden imaginar. A la matinada, el taca-tac persistent de la martelleta sobre la paret no passava desapercebut dels veïns de son fluixa. Prest vam veure llums a les finestres. Al cap d'uns minuts es presentà la policia municipal i vam acabar tots reflexionat els nostres errors en el "cuartelillo". Al cap d'uns anys, la pintada va desaparèixer definitivament. Nosaltres només ens havíem avançat, sense gaire èxit, al pas del temps. No sé si la història és exactament així, però així és com la record ara.