Benvolgut amic. N'Alèxia, que és una dona d'avui, m'ha fet saber que troba aquestes cartes un pèl massa dramàtiques. Ella ja ho entén que en el món —a l'engròs i aquí devora— hi ha motius per passar pena, per inquietar-se i reflexionar estrenyent les celles. Però açò no ho és tot, em diu amb raó: em recomana que em relaxi una mica i procuri mirar-me l'espectacle de la vida amb menys acritud i un poc més d'humor i candor. El parer de n'Alèxia em mereix tota la consideració, perquè és una persona bastant més normal que un servidor. Si no li faig cas, corr el risc que aquests escrits només se'ls llegeixin vostè i, amb prou feines, el director del diari, que ha de vigilar que no digui qualque disbarat massa gros.
Una de les raons per les quals vostè es fa llegir és, precisament, que domina l'art de trobar el to més adient per parlar de cada cosa, alternant pàgines greus i serioses amb textos d'una vivacitat i una lleugeresa delicioses. La seva obstinació és fer-se entendre amb la màxima claredat i simplicitat i, com confessa en els seus darrers escrits, amb l'ull posat en els qui vindran el dia de demà. Ves, jo mateix en som un d'aquests que encara havien de venir quan vostè escrivia. Hi estic ben enganxat, i em faria il·lusió compartir aquestes lectures amb els qui encara no han vingut, o no l'han encetat.
El llegiran, les meves filles? Encara són petites. De moment, me'n senten parlar. Mentre sopam, sovint els explic alguna anècdota planiana o un passatge que m'ha cridat l'atenció. Fins avui no m'han fet callar —sembla que no els embafa—, i la filla gran troba que vostè és un poc com un avi de la família que es va morir abans d'haver-lo pogut conèixer. Ara, la qui ens la va fer bona va ser la petita.
Ara té nou anys. Quan just en tenia set, li van haver de fer una petita intervenció quirúrgica: un drenatge a les orelles, operació senzilla i molt habitual, sense ingrés hospitalari. Li van posar anestèsia total, i en acabat la van dur a una sala postoperatòria. Tot va anar com una seda. La reanimació de l'anestèsia no és com despertar-se de dormir, és un procés lent i espès. Quan va mostrar els primers signes de sortir del sopor, la infermera em va recomanar que li parlàs i li demanàs coses. La conversa acceleraria el desvetllament. Se'm va ocórrer que podíem jugar al personatge misteriós: algú pensa un personatge, i els altres jugadors han d'endevinar qui és fent preguntes al qui l'ha pensat, amb la condició que aquest només pot respondre sí o no, i no donar cap pista. Ella em va dir que sí, i que volia ser la primera a pensar el personatge.
—D'acord. Ja el tens? —li vaig demanar.
—Mmm... sí, ja està —em va fer ella, encara somiosa.
Vaig començar a fer-li preguntes: si era home o dona, viu o mort, real o de ficció, menorquí o foraster... Mentrestant, la infermera feia la seva feina sense perdre calada: comprovava el sèrum, li prenia la temperatura, mirava el monitor del cor... tot bé. I m'animava a no deixar de parlar amb la petita.
Al cap d'una bona estona de preguntes i respostes, vaig creure que ja li havia afinat la solució:
—Josep Pla —vaig fer, segur.
—Molt bé papà, ho has endevinat!
La infermera va aixecar les celles, se la va mirar, incrèdula, i li va dir amb un somriure franc:
—Caram, quina filleta! I com és que coneixes en Josep Pla, tu? Jo em pensava que hauries triat un personatge de dibuixos animats!
La infermera sabia qui és Josep Pla. La meva filla petita, també.
El llegirà, quan sigui gran?
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.