Modalitats

Verdaguer, la poesia. Maragall, l'ús natural de la llengua. Fabra, la gramàtica. I ja està? No: hi falta la prosa. Que és, justament, el que vostè ens ha llegat. Subscric l'opinió d'Enric Vila: la seva és una prosa ni massa barroera ni massa culta, un model de llengua que a l'inici de la seva carrera alguns trobaven vulgar i que ha esdevingut un model de referència.

Qualsevol llengua moderna que hagi volgut ser alguna cosa més que un simpàtic patois, només apte per conversar amb la família i repetir refranys i expressions heretades dels vells, ha hagut de fer aquests deures, ha necessitat la formulació d'una varietat de registres suficient per explicar-ho tot, ha hagut de construir un estàndard i fixar una gramàtica. Només amb dialectes, una llengua és inservible com a instrument de cultura. Amb el benentès que els dialectes no són una cosa distinta, sinó una part del tot. Com va deixar escrit Carles Riba, "la part més pura de cada nucli dialectal ha estat cridada a digna contribució".

Tot açò, òbviament, ho ignoren —o ho volen ignorar— els inefables defensors de l'exclusivisme de les modalitats. Darrere la defensa de lo nostro hi amaguen (bé, tampoc no gaire) la idea que apuntava al paràgraf anterior: l'afirmació excloent del dialecte local implica el rebuig dels registres formals i, per tant, la impossibilitat d'emprar la nostra llengua més enllà de la conversa col·loquial. El menorquí seria com unes sabatilles d'anar per casa. Per mudar-se, per a fins més elevats, ja tenen el castellà.

Confonent la crítica amb l'astracanada i la llibertat amb l'absència més absoluta del sentit del ridícul, es creuen legitimats per pontificar, i per jutjar i condemnar els millors escriptors menorquins contemporanis com uns traïdors al seu poble. Si els llegissin, cosa que òbviament no fan, sabrien que precisament una de les aportacions cabdals d'aquests escriptors i escriptores a la literatura catalana ha estat posar-hi l'especificitat menorquina, tant en lèxic, com en formes i expressions, com en la mirada singular i irrepetible del món que tenim des d'aquest trosset que sura. Si els llegissin, cosa que òbviament no fan, hi descobririen les paraules pròpies que tant reivindiquen, i moltes més que són ben nostres i que no coneixen, i trobarien l'elevació del menorquí a una categoria literària eminent.

Vivim un temps d'indigència, no hi ha dubte. El fet que entre els nostres governants n'hi hagi un bon caramull que combreguin amb aquestes absurditats –vostè les anomenaria collonades–, i que tenguin la barra de fer-ne ufana i tractar de convertir-ho en norma política, lleva les ganes de riure. I tanmateix, si una cosa ha hagut de fer la llengua catalana en els darrers segles ha estat sobreviure a contra vent, i ho ha fet. I ho tornarem a fer. Afortunadament tenim mestres de qui aprendre: vostè mateix, sense anar més enfora, i els dos senyors de qui m'agradaria parlar-li a la propera carta.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.