Leopoldo Cardona

En aquesta empresa que és Llibre d'Exilis he començat a fer feina en la biografia d'un altre maonès oblidat, es tracta de Leopoldo Cardona. A ell es referí en un article Deseado Mercadal, també la Geografia i Història de Menorca de Mascaró Pasarius hi dedica una pàgina, i així mateix ho fa Gabriel Julià al seu llibre Música i músics de Menorca. La meva intenció és poder aprofundir en el personatge i la seva obra, sobretot des del punt de vista de republicà convençut i de defensor de l'art i de la cultura com a eina revolucionària, com a instrument d'alliberament humà davant l'avenç del feixisme durant els anys trenta del segle passat a Europa. Precisament enguany s'acompleixen els cent anys del naixement del músic i compositor menorquí, l'efemèride hauria pogut motivar algun acte en record seu; el tindria ben guanyat. En esclatar la guerra civil, Cardona ja era un músic conegut a Catalunya, un pianista que s'havia començat a projectar per Europa. Amb la guerra, el maonès posà el seu art a disposició de la Segona República, va participar en nombrosos concerts i festivals de caràcter benèfic, fins que va ser militaritzat, el 1938, i formà part dels Serveis de Propaganda de l'Exèrcit. En acabar la guerra s'exilià a França. En certa manera, si és que es pot dir així, va ser un exiliat privilegiat. Després de donar alguns concerts a França, marxà a Cuba, on va fer-hi un parell d'anys, va girar també per Haiti i la República Dominicana i, el 1942, s'assentà a Mèxic. A la nova pàtria, hi va viure sis anys i es dedicà principalment a composar música per a pel·lícules. Va fer 17 bandes sonores, moltes amb un altre exiliat, el director Jaume Salvador, que després col·laboraria en l'etapa mexicana de Buñuel. El 1948 inicià una etapa de deu anys a Panamà, on fou professor del seu Conservatori Nacional. Després de l'etapa centro-americana, Leopoldo marxà als EEUU, on es dedicà a la docència en diverses universitats, a la composició i a la interpretació, obtenint importants guardons i reconeixements. El 1967 va tornar a Menorca per a realitzar un únic concert al Teatre Principal; pel que sé, ja no va tornar mai més. El 1982 es va morir a Nova York, sense que fins ara haguem pogut trobar el rastre dels seus descendents. L'he volgut convidar a aquesta columna per dos motius: el primer, per recordar-lo en l'any del seu centenari, el segons, per fer una crida a aquelles persones que puguin tenir informació sobre el músic maonès i la vulguin aportar a aquesta biografia que comencem a fer.