Un diumenge a la plaça

Vam veure sortir els cavalls de bon matí. Els al·lots encara anaven en pijama i van córrer al carrer. Malgrat el costum, no deixa de ser una estampa rara quan estam a punt de celebrar un altre Sant Miquel. Vam pujar al poble. A ca na Maruja anunciaven bunyols i, a la plaça, una banda amb indumentària negra, sonava les alegres notes del jaleo. Aquella negror podria ser també un anunci de la tardor. El matí havia anat a la botiga, a l'aparador hi havia un mostrari de caquis, magranes i codonys. M'ha fet recordar quan, amb en Damià, anàvem a robar codonys pels hortals pròxims al poble. Encara sent el gust amarg d'aquells fruits durs com a còdols, tot perforats de galeries construïdes per simpàtics corcs que se sorprenien davant les nostres dents. Al carrer, el cel es debatia entre dues possibilitats: o em pos a ploure o ho deix anar i perdon a aquests mortals que volen celebrar la darrera festa. Alguns caparrots s'alçaven per xaloc, fins i tot ha provat de fer quatre gotes, però finalment la gent ha pogut sortir. Hem arribat a la plaça des Ramal i els fillets llançaven petards que explotaven al terra i ja se sentien contents. A un banc, en Tóbal des Migjorn esperava que acabés el darrer diumenge d'un temps que començà per Sant Joan. A migdia, que és l'hora dominical per excel·lència, els cavalls entraven a la plaça; per fer més feruma, na Divina havia muntat barra a l'entrada, com en els dies grans de Sant Llorenç. A les voreres, els adults bevien l'última cervesa i reparaven com ho feien els seus fills, davant els cavalls. Aquests, empesos pel fet de sentir observats (pels pares i, sobretot, per projectes de futurs alegres), botaven amb entusiasme davant els animals. Molt poca gent de fora teníem ahir per Alaior. Hi havia el grupet de cavallers que no se'n perd una, que es reuneix a un racó de la plaça i jutja, amb extremada severitat, com ho fan els altres. Hi havia els darrers turistes de la temporada, mitja dotzena només, que s'espanten a bon preu. Hi havia mares que feien fotos. Hi havia aquest regust que m'agrada tant de quan acaba l'estiu. Ahir, no obstant, per sobre de tots nosaltres, sobrevolava una mala notícia, la pèrdua d'una persona jove, coneguda, apreciada, el dolor que ningú no s'esperava i que s'escampava com un esglai per la plaça.