Bernat Joan i Marí21/09/11 0:00
TW
0

Com a lingüista i filòleg, dec fer més part del cantó de les lletres que no del de les ciències. I, per tant, potser m'equivoc a l'hora de tractar unes determinades coses relacionades amb les matemàtiques. Tot i que, dit sigui de passada, a mi, particularment, les matemàtiques no em pareixen gaire "de ciències», sinó que, tant que llenguatge que són, sempre he tengut tendència a considerar-les més "de lletres". Però bé, en qualsevol cas, una part de les matemàtiques sí que es basa en la realització d'unes determinades operacions que, al cap i a la fi, resulten faves comptades. La resta, la part més creativa, certament bascula vers el camp de la filosofia en estat químicament pur.

El futbol, d'altra banda, constitueix un espectacle de masses que encara no ha estat convenientment analitzat. No hem analitzat ni l'impacte que té, com a fet cultural, dins la nostra societat, ni les implicacions de caire identitari, ni les dinàmiques socials que genera, ni les seues implicacions en la política i en l'economia, ni gairebé res de res. Alguns intel·lectuals continuen observant amb una mena de superioritat despectiva l'espectacle de masses més important del nostre temps i d'altres no saben per quin cap agafar-lo. Alguns fins i tot s'hi endinsen amb consideracions més o manco matusseres. I pocs, poquíssims, agafen algun cap de fil escadusser per dir-hi alguna cosa intel·ligent. Podria ser que el futbol fos l'espectacle més contundent de la nostra etapa i que, en canvi, els estudis sobre el fenomen, per a consideracions prospectives i historiogràfiques, fossin escassos i mancats d'interès.

A mi, el futbol m'interessa per la mateixa raó que les matemàtiques: per la part de poesia social que implica. Els escacs també guardarien una certa relació amb tot plegat. Per això, no puc deixar d'observar que existeix una transformació de determinats sentiments religiosos, que es plasmen en l'àmbit de l'espectacle futbolístic.

Alguna relació deuen guardar, els estadis d'avui, amb les catedrals que es bastiren durant l'Edat mitjana, i algun sentiment especial uneix la comunió entre els afeccionats d'un determinat club i els membres d'una determinada església.

El futbol de vegades esdevé poesia que obnubila i canvia completament la percepció del cervell dels aficionats, com només ho poden fer les religions o les drogues. Per exemple, hi ha un club al regne d'Espanya que ha guanyat tres Lligues de Campions (recordem que els equips que en tenen més són l'AC Milan –que l'ha guanyada cinc vegades- i el Liverpool i el Barça, amb quatre cadascun) i que, any rere any, es proposa guanyar "la décima". Segons la seua percepció, després de la tercera ve la desena, i no la quarta!

La qüestió identitària també hi és claríssima. Quan l'equip que més Champions ha guanyat del Regne d'Espanya (ço és el Futbol Club Barcelona, amb quatre, tret que n'hi comptem deu perquè la desena véngui després de la tercera) acudeix a l'estadi de Chamartin (més conegut com Santiago Bernabeu), la rebuda se sol fer amb banderes espanyoles, deixant ben clar que consideren els catalans com a part d'un altre país. Fins al punt que estic convençut que l'autèntica selecció espanyola de futbol no és l'oficial, farcida de catalans i forjada a l'estil del Barça, sinó el Real Madrid, en honor de qui onegen tantes "rojigualdas".

A Catalunya, on no hi ha una selecció nacional de futbol reconeguda internacionalment, passa tres quarts del mateix. Certament, hi ha molts equips catalans, però n'hi ha un que constitueix l'autèntica metàfora de la selecció catalana inexistent. Per això, els de Chamartin també són rebuts a l'Estadi amb banderes quadribarrades amb l'estel de la independència. O amb banderes de Sant Jordi, que, abans de la pèrdua de la llibertat, era l'ensenya de l'exèrcit català. Que l'antiga bandera de l'exèrcit ho sigui avui la del pacífic exèrcit futbolístic tampoc no pot ser cap casualitat, sinó que forma part de la lògica d'un univers simbòlic propi que encara es debat en la diabòlica dinàmica de la destrucció i la reconstrucció.