Florit Nin, pintorpoeta

Pintorpoeta. No és nou, no m'invent res. De Francesc Florit Nin, Maite Salord ja n'ha dit que és capaç de pintar un poema i d'escriure un quadre, fent-se ressò —no sé si amb intenció o sense voler— d'una cita de Joaquim Folch i Torres que vostè recull al llibre Santiago Rossinyol i el seu temps: "D'ell pot dir-se, sense caure en el tòpic, que fa literatura pintant i pinta fent literatura... Rossinyol considera la pintura com un llenguatge espiritual. Més que dir-nos la naturalesa substantiva i real de les coses, ens diu la poesia de les coses".

Que en sabem de poc, de contemplar l'art! La societat de consum ens ha empès a fer de la mirada una espècie d'escàner: la passejam per les coses i per la vida amb la mateixa sensibilitat amb què voltejam pels passadissos d'un supermercat: m'agrada, no m'agrada; açò sí, allò no; aquest ja l'he vist, aquell és un producte nou. En sortir d'una exposició tendim a resumir —i reduir— tota l'experiència a un mer judici estètic: és molt polit. Si som una mica generosos, valorarem l'esforç de l'artista: quina feinada! En el millor dels casos ens demanarem què signifiquen les obres exposades, i agrairem que un "entès" ens en faci cinc cèntims i ens tradueixi la imatge en paraules (vana pretensió) i calmi la nostra curiositat.

Pocs, molt pocs, faran el pas més important: passar del significat al sentit, i interioritzar la proposta. Si l'art és comunicació, de la mateixa manera que un llibre no està acabat quan l'escriptor n'ha escrit les darreres paraules sinó quan un lector l'ha llegit i l'ha fet seu, un quadre no s'acaba amb els darrers retocs de l'artista, sinó en el moment que algú l'ha contemplat i ha respost a la pregunta més important: no "què significa", sinó "què em diu a mi". És clar que la mirada del pintor és important, imprescindible, perquè ens revela la seva intenció, la seva proposta, però no hi haurà comunicació si no feim el camí, sense trampes ni dreceres, que va del cor de l'obra a la nostra ànima.

Crec, senyor Pla, que vostè apreciaria Arrel als ulls. Vostè detesta l'esperit romàntic perquè l'artista es fa un món a la seva manera, i viu i pateix i mor dins aquest món que no existeix. Per oposició, prefereix l'artista clàssic, que navega en el món tal com és, cosa que no exclou, més aviat requereix, un esforç d'observació i d'afinament de la mirada, una recerca radical del llenguatge que li permeti plasmar i transmetre la seva experiència —personal, no hi ha dubte, única i irrepetible— d'aquest món real. L'obra del pintorpoeta Francesc Florit Nin és, justament, la deixa d'aquesta recerca, la petjada d'aquest camí caminat. Ara, ens toca a nosaltres.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.