L’objectiu és de defensar els acords de Camp David i d’apropar-se a l’islamisme moderat

Netanyahu ha agregat que "interessa als dos països" seguir mantenint la pau, al mateix temps que ha reiterat que el Govern israelià continuarà també "evitant l'agreujament de les relacions amb Turquia".

Aquestes declaracions després dels gravíssims fets succeïts a Egipte són de gran importància perquè, cada cop que Israel ataca els palestins o bé els soldats egipcis apostats al Sinaí, apareixen veus que demanen l'abrogació dels acords de Camp David. Aquests acords, que van signar Anwar El Sadat i Menachem Beguin el 17 de setembre de 1978, amb la mediació del president dels Estats Units Jimmy Carter, van provocar un clar refús dels països que vam denominar aleshores com el "front de refús i de la fermesa". En aquest front hi havia l'Iraq, Síria i el Líbia. De fet, aquests tres països estaven dedicats enterament a conspirar i a llençar amenaces de guerra contra Anwar El-Sadat, però sense disparar mai una sola bala contra Israel. Els dos règims baasistes de l'Iraq i de Síria, i també el règim de la jamahirya de Gadafi, de què us parlava diumenge passat, han estat, però, la mostra del fracàs àrab des del punt de vista que han estat incapaços d'oferir una alternativa a la línia política de Sadat.

És francament difícil reclamar l'abrogació d'aquests acords proposant com alternativa una cosa que seria pitjor, si és que hem de tenir en compte la política que s'ha dut a terme a Líbia, a Síria o per l'acòlit d'aquest, que no és altre que Hezbollah al Líban.
Tanmateix, el que s'hauria d'avaluar és si aquests acords, que tenen ja més de trenta anys, han estat un èxit en la mesura que han permès recuperar un territori ocupat (la península del Sinaí) o bé han judicat Egipte i anorreat el seu paper de potència regional. Val a dir, però, que ens trobem avui (tot i les crisis que poden sorgir, com la de l'assalt a l'ambaixada d'Israel amb què he oberta aquesta reflexió) davant molts canvis, ja que les revolucions àrabs afecten també de manera molt directa el règim egipci, signatari dels acords de Camp David, alhora que han tret Gadafi del poder de Líbia i sembla que clivellin el règim de Bachar El-Assad a Síria.

Dret o tort, els egipcis tenen dret a sentir-se molests per les actuacions del govern d'Israel, i de fer pressió per venjar els seus màrtirs (els darrers són cinc soldats egipcis que van ser morts a causa de les incursions de militars israelians per venjar –sempre la venjança!- els atacs palestins a Eilat el passat 19 d'agost). Ells tenen dret també a enviar un missatge a Israel i a tot el món per dir que l'Egipte de la revolució actual no s'assembla ja al de Hosni Moubarak, que està en condicions de presentar batalla política i jurídica contra Israel i que no renuncia a rebatre amb la força els atacs contra els seus soltats. Ara bé, s'equivocarien els nacionalistes i els islamistes egipcis si arrosseguessin el seu país vers nous fracassos, com quan sortiren en la defensa de Saddam Hussein, de Bachar El-Assad o de Hassan Nasrallah (el comandant en cap de Hezbollah), tot considerant-los com un model de resistència, però passant per alt els seus crims.

Dins aquest món tan complex i mutable, l'actitud de Hillary Clinton (per tant, la dels Estats Units) d'establir contactes amb els Germans Musulmans a Egipte és prometedora, ja que d'aquesta manera, Occident sembla que aixequi acta de la seva existència, partint del principi que és menys costós políticament treballar amb ells que deixar-los de banda.

Aquesta evolució, deguda al que hem vingut a denominar "la primavera àrab" permet que esperem una reconciliació històrica entre Occident i l'islam polític. Fins ara això no semblava possible perquè ens topàvem amb la línia radical dels islamistes, per una banda, i per l'altra, amb la violència i la seguretat d'Israel. Els governants occidentals sembla, doncs, que estiguin dispostos a tractar amb els Germans musulmans egipcis sota determinades condicions, i aquests sembla que hagin adoptat un discurs que està al nivell de les esperances d'aquells: un discurs que accepta treballar dins un marc democràtic.

D'altra banda, els Germans musulmans han acceptat acollir un centenar de cristians entre ells a fi de desmentir les acusacions d'anticristianisme que els adjudicava l'antic règim. I a més, han posat terra entre ells i Al-Qaeda, alhora que han criticat l'extremisme salafista de la Gamaa (un moviment islamista egipci concurrent).

En aquesta mateixa línia, el govern Obama s'ha mostrat també conciliador amb el moviment Ennahda, primer partit islamista de Tunísia, tot convidant els seus dirigents el passat mes de maig a Washington, on es van poder reunir amb representants del departament d'Estat, així com amb diversos parlamentaris, entre els quals hi havia John McCain, excandidat a la presidència el 2008.

Aquesta nova actitud dels Estats Units revela la voluntat del govern americà de no perdre una altra ocasió d'obrir un diàleg i d'influir en la nova generació de dirigents regionals. Sense aquesta nova actitud d'apropament i de diàleg, els Estats Units corren el risc d'allunyar-se dels islamistes moderats i d'empènyer-los vers Hamas en els territoris palestins, vers Hezbollah al Líban i vers el règim antiamericà de Teheran. I això seria suïcida per a la política d'Occident.