Dos llibres, dos mons

Recordar les víctimes de la guerra civil comporta el risc de reobrir ferides que voldríem tancades per sempre. He de dir, emperò, que la lectura d'aquests testimonis em va impressionar per dos motius: per la valenta fidelitat cristiana amb què aquests frares afrontaven la seva mort violenta, i per la crueltat inhumana amb què els milicians dels comitès revolucionaris anarquistes es carregaven sense escrúpols unes persones pel simple fet de ser religioses. I mentre anava llegint pensava: "no pot ser que el mal i el bé estiguin tots a un sol costat".

Amb açò va caure a les meves mans, gràcies a en Nito Janer, un altre llibre referit a la mateixa època però, en aquest cas, la postguerra civil: "Tres años de antaño", escrit per la mestra d'escola republicana d'origen menorquí, na Genoveva Pons Rotger, publicat a Bogotà (Colòmbia, 1984), en una edició reduïda de 100 exemplars.

L'autora havia nascut a Ferreries el 1912, i quan encara no tenia dos anys la seva família es va traslladar a València, on va fer els estudis de Magisteri i on exercí com a mestra a l'escola pública. El llibre recull el seu diari manuscrit durant tres anys de presó des del 17 de juliol de 1939 fins a l'onze de setembre de 1942. En un consell de guerra l'onze d'abril de 1942 fou acusada d'"activa propagandista, apoderada en les eleccions de 1936, fundadora i dirigent de joventuts d'esquerra republicana, professora d'una escola laica, etc.". Sortí de la presó el 1944 i es va exiliar a Colòmbia, on juntament amb el seu marit va crear una empresa de mobles. El seu títol de mestra no li va ser restituït a Espanya fins al 1979.

Na Genoveva va ser víctima dels vencedors de la guerra civil. El general Queipo de Llano havia interpretat així les directrius de la repressió dictades pel general Mola: "Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado (…) Hay que sembrar el terror, dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros". I na Genoveva testifica en el seu diari com "per donar satisfacció als sanguinaris, aquí, al poble, estan afusellant gent vora les parets del cementeri després de fingits Consells sumaríssims".

Els dos llibres, independents l'un de l'altre, semblen sortits de mons diferents: el de les víctimes de la persecució religiosa al principi de la guerra civil, i el de les víctimes de les represàlies del règim franquista sorgit de la mateixa guerra civil. En el primer, els frares són perseguits com a rates i executats sense judici pel simple fet de ser religiosos. En el segon, la protagonista relata la persecució patida pel fet d'haver estat una republicana compromesa i ara pertànyer al bàndol dels derrotats.

Un i altre llibre són testimonis del sofriment patit per culpa de visions polítiques totalitàries. Són testimonis de dos mons distants, aparentment d'esquena l'un de l'altre: hi ha cap pont entre aquests dos mons?, em demanava. Sí que n'hi he trobat alguns. Uns dels frares assassinats, Fra Eloi de Bianya, havia manifestat: "aquests homes –referint-se als perseguidors– són bona gent. Han patit molt, han passat necessitat i humiliacions... Estan convençuts que executen un acte de justícia i així milloraran la sort dels pobres".

I per la seva banda, na Genoveva, tornada a Espanya i havent-se entrevistat amb Sor Maria, una monja del convent de Santa Clara on havia estat tancada, es demana com és possible que unes mateixes reixes a ella li recorden sofriment i a la monja li produeixen pau. I es contesta: "Creo que la gran diferencia consiste en la incompatibilidad existente entre lo impuesto y el libre albedrío. ¿Por qué tratar de avasallar? ¿Por qué violencias? ¿Cómo conseguir el respeto mutuo?".
En el seu pròleg al llibre sobre els caputxins, Fra Jacint Duran escriu: "sense els altres, sense els contraris, els nostres records sempre seran perillosos". Hi estic ben d'acord.